INtermitent

Un altre concurs de narrativa, aquest cop, més llarg

2012-01-30T12:45:00.000Z

Bon dia,

Com que he estat treballant per presentar-me a un altre concurs de narrativa i l'havia d'enviar avui, si o si, no he pogut penjar res. Podria penjar el que he escrit però només he llegit un resum de les bases i no sé si ho puc publicar abans de que es faci públic el resultat.

Pels qui ho vulgueu llegir, que no crec que sigueu masses, envieu un mail, missatge pel facebook o comentari al blog.

Gràcies!

L’ULL DEL CONILL

2012-01-23T11:09:00.000Z

Noticies de 140caràcters, no poden donar per massa. Llegim actualitzacions d’estat i com abans, tot el que està escrit en un paper i ara en una pantalla, creiem que ésla veritat absoluta.

Penso en la xarxa,però a tot arreu vivim de les noticies dels grans titulars, sense detalls,contractes sense lletra petita. Tot plegat sembla que aquesta lletra petita queens avorreix sigui com un acompanyament visual del gran titular que assaborim ique ja no recordem a l’hora d’anar a dormir. Al pensar en tot això, tinc al cap l’ull del conill. Bé, em refereixo ala història de l’ull del conill.

Aquest és unahistorial familiar, vaja de casa meva, explicada moltes vegades i que probablement es seguirà explicant encaramés vegades en el futur.

La història a laque em refereixo , no va passar fa molt i molt de temps, potser va passar fauns vint o vint-i-cinc anys, no ho puc assegurar. Era el llarg temps de la mevainfantesa, que mentre vaig viure semblava interminable però que a dia d’avui,s’ha empetitit tant que s’ha convertit quasi en una anècdota. En aquell tempsera quasi una tradició que els menuts de la casa agafessin un pollet que esregalava en un stand a la Firagost i aquest passava a ser un membre més de lafamília durant uns mesos, concretament fins les festes de Nadal, on el polletno era tal sinó que ja era tot un pollastre i la mascota deixava de serindefinida a ser interina. I finalment, depenent del nen/nena en qüestió,arribava el drama més o menys gros, on es procedia a convertir a la mascota enàpat de festes, amb la conseqüent plorera de l’infant. Jo com a personasensible que era i sóc, no volia que matéssim al pollastre, hauria volgut ques’hagués quedat amb nosaltres per sempre i que hagués patit tots els jocsmacabres que se m’haguessin acudit i quema mare s’hagués dedicat a alimentar-lo i netejar-li les caques. Per sort perma mare i pel pollastre, el seu destí era un altre, més proper i sense tantpatiment. Arribava el dia en que mon pare, aprofitant algun moment que jo erafora, se’l carregava, d’altres, provablement, quan ja era més gran i pensavenque el drama seria menor, ho havia fet sent jo a casa, jo com a personapragmàtica que era i sóc, quan arribava l’hora de dinar i contràriament al qued’altres coetanis de la mateixa experiència feien, jo pensava que el mal ja estava fet, tenia gana i la cassola feiamolt bona olor, per tant els meus sentiments respecte l’animal eren elsmateixos però m’ ho menjava igual. L’educació dels pares, influenciats per lapost-guerra, va fer el seu efecte, en part.

Bé, doncs, desprésde tota aquesta explicació, vaig cap on volia anar. Hi va haver un dia, que ama mare li havien portat un conill, viu es clar, molt bonic, no en conec de lletjos,la veritat i aquell dia, mon pare o ma tiet no hi eren, ho dic perquè elsrecordo com els escorxadors oficials de casa. I volia cuinar el conill aquelldissabte, va decidir que amb l’ajuda de ma germà gran seria suficient persortir-se’n. Havia sentit els comentaris de mon pare i ma tiet, s’havia quedatamb el titular més gros, com tots nosaltres ho fem cada dia, es va quedar ambuna frase al mig d’un context que va obviar, un titular que deia:

LA MILLOR MANERA DETREURE-LI LA SANG A UN CONILL ÉS:

TREIENT-LIUN ULL.

Per desgràcia, lalletra menuda, el text que acompanyava el titular i que ma mare no va escoltar,com fem nosaltres quan escoltem les notícies de la tele, deia que PRIMERs’havia de matar al conill, per després treure-li l’ull.

Encara recordomirar la finestra de la cuina, no es veia res, ni m’hi vaig atansar. No calia,els esgüells del conill ressonaven a la cuina i arribaven amb força almenjador, tot i el volum de la televisió, perpètuament engegada. Ma germà,encara ho explica i es converteix quasi en una anècdota humorística.

Després del que ushe explicat, pensareu que a l’hora de dinar no vaig menjar conill, usequivoqueu, m’agrada molt el conill, al que no li agrada, no sé perquè, és a magermà, en canvi el pernil li encanta. Curiós.

Això és el que vapassar amb una frase treta de context, un titular de menys de 140 caràcters, uncontracte sense lletra petita. Del que havia de ser una mort ràpida, esconvertí en una tortura amb el mateix resultat. D’una frase aparentmentcorrecta, se’n va treure una acció equivocada.

15è Premi de narrativa curta per internet. Tinet. Un miol de gat o la porta que s'obria

2012-01-15T20:06:00.000Z

La Montse em va passar l'enllaç amb les bases d'aquest concurs i m'he decidit a participar-hi. Aquesta setmana he fet un parell de relats, aquest que hi ha a sota és el que he descartat. No vol dir que l'altre sigui millor,un era diferent de l'altre i m'havia de decidir.
A veure com va. Qui sap.

http://www.tinet.cat/portal/sheet-showdir.do?id=36374&ch=1

Un miol de gat o la porta que s'obria

Un miol de gat o la porta que s'obria. El dubte es va introduir lentament pel clatell del Carles, fent que deixés de visitar pàgines web plenes de parelles amb el desig de ser desitjats. Va girar el cap sense deixar el ratolí de la mà, mentre l'altra servia de punt de suport de la nova posició adquirida pel cos. Carles es va quedar immòbil, era al seu despatx, on hi dominava la foscor que venia dels mobles antics de fusta i la pell del conjunt de butaques més sofà. Els límits dels mobles eren plens de detalls que, tot i l'antiguitat, estaven impecablement conservats.
Al mig del pesat escriptori hi reposava, com un objecte totalment aliè al seu entorn, un ordinador blanc asexuat de formes arrodonides, que semblava acabat de sortir del motlle.
Carles va parar l'orella uns moments més, trobant com a resposta, només el silenci dels àcars de la pols que suraven dins dels rajos de Sol.
Vivia sol a la seva nova casa. Era molt gran però només hi venien a netejar i a fer manteniment un cop per setmana i intentava que fos sempre quan havia de sortir per anar a comprar. Els diners per la venda d’un negoci, li havien donat allò que sempre havia somiat.
Després, va tornar a la seva posició inicial, girant el coll i posant tota l'atenció en l'ordinador blanc i la seva pantalla panoràmica i com si es tractés d'un electrodomèstic amb el botó engegat que es connecta a l'endoll i s'acciona quasi violentament, tornà a clicar el ratolí, la seva mà dreta es va tornar a accionar a un ritme quasi mecànic amb el vigor d'un director d'orquestra, mentre els ulls es van concentrar en els requadres de descàrrega d'arxius, com ho havien fet les darreres hores. Després de baixar les espatlles, relaxant la seva posició, tot va semblar tornar a la normalitat. Tot tornava a ser, com sempre.

Un so pesat i ofegat pel terra de fusta del primer pis, va espantar en Carles, fent-lo aixecar de la cadira i convencent-lo que la normalitat s’havia acabat. No podia ser de cap veí, doncs en Carles havia comprat la casa per no tindre veïns a la vora.
Dret, en Carles va buscar amb els ulls alguna cosa per defendre’s o més aviat, per atacar a l’intrús. Després de triar l’objecte en qüestió, un atiador de ferro pintat de negre, força treballat i amb un pes en consonància amb el seu preu (En aquests casos era molt clàssic, molt del que veia a les pel·lícules d’intrusos), va aixecar el cap per observar el sostre, aquest no tenia res d’especial, el fet de mirar el sostre treballat de motllures de fusta, el feia centrar-se en els sons que pogués fer l’ésser que habitava al pis de sobre.

En mig del silenci, en Carles va començar a fer passes anormalment allargades repenjant-se amb la punta dels dits del peu, cap a la porta. Seguia amb la mirada fixada al sostre, fins que en arribar a la porta, es centrà en obrir-la amb el mínim soroll possible. Quan tot el moviment s’havia produït, la porta ja s’obria i en Carles ja en sortia, les frontisses de la porta el van trair en fer un grinyol impossible d’ofegar. En Carles va maleir la ineficàcia dels responsables del manteniment de la casa, renegant en silenci. Al mateix temps, li va semblar sentir el que podia ser un moviment al pis de dalt, d’alguna cosa que es desplaçava de l’habitació de sobre del despatx, fins al bany de dalt. En Carles, imitant a l’intrús, va accelerar les passes llargues, tot i l’augment de fresa que produïa, fins a arribar al peu de les amplies escales de fusta , que pujaven al pis de sobre com el ball d’una serp per la sorra.

La distància entre un pis i l’altre, es va fer pel Carles anormalment llarga i curta alhora. Per una banda, l’intent de ser invisible en l’ascensió, alentia molt la marxa, respecte al ritme habitual, per l’altra, el fet del que li podia esperar a dalt, l’aterria i a cada pas, els seus temors s’apropaven més a ell.
Amb cada nou pas al següent graó, el seu cor, bategava cada cop més fort, fins a notar-ho a dins del cap. Els polses semblava que li haguessin de petar. Del front, va començar a aparèixer una suor intensa, com també a les mans.En arribar al pis de dalt, en Carles, va veure la porta del bany mig oberta, amb la gola seca, es va apropar lentament a la porta del bany, va obrir la porta, mentre amb l’altre ma aixecava l’atiador. Va fer un pas dins el bany esperant l’atac, quan de sobte un grinyol ferotge el va fer cridar desmesuradament. Un gat de color indeterminat li va saltar a sobre, fent-li fallar el cop amb l’atiador, el gat va escapar del bany, mentre en Carles es quedà assegut a terra, després de la tensió acumulada.

Després de respirar profundament diverses vegades entre mig de gemecs d’alegria, en Carles va repenjar el canell al terra per aixecar-se i amb l’altra ma s’agafà a la pica blanca del lavabo per tal de posar-se dret de nou. Després, al mirar el terra, s’acotxà i va agafar del terra l’atiador, va sortir al passadís i el va deixar a sobre d’un bufet igual de treballat que els mobles del seu despatx i els de la resta de la casa.

El gat, era a la vora de les escales, com si volgués baixar però amb la por d’un infant a fer-ho. La seva ràbia havia desaparegut, com si es tractés d’un altre gat, ni tant sols li semblava al Carles del mateix color, ara el veia com un gat marronet, molt maco. En Carles s’apropa per agafar-lo, li parlava amb veu dolça per no espantar-lo i aquest, tot i que semblava una mica espantat, no es va moure i en Carles el va agafar amb una sorprenent facilitat. Això va alegrar a en Carles, que l’agafà en braços i tots dos van baixar les escales. Van anar a la cuina, que com la resta de la casa era de dimensions exagerades, va agafar un bol i hi va posar una mica d’embotit que va trobar a la nevera. El gat es va començar a interessar i miolava i roncava interessat. En Carles el va portar fins a la porta principal, on va obrir la porta i va deixar alhora el bol i el gat, aquest no va esperar ni un segon en fer compliments i amagà el cap al bol.

Mentre el gat menjava, en Carles es va posar les mans a la butxaca i va estirar les cames. Una mica d’aire fresc li aniria bé i va caminar per la gespa del jardí. En Carles va contemplar la bellesa victoriana de la seva casa i va pensar que no la fruïa prou, pel que li havia costat.

Al mirar a l’extrem superior esquerre, va veure com les cortines de la finestra voleiaven pel vent, era l’habitació on probablement, el gat havia pogut entrar. En Carles es va treure les mans de les butxaques i va entrar de nou a la casa, deixant al gat que mossegava amb força algun tros que trobava més dur, sense adonar-se que s’havia quedat sol.
En Carles va pujar les escales de dos en dos amb rapidesa, mentre xiulava. En arribar a l’habitació, que era una de les que els mobles seguien sent els originals de la casa. Al obrir la porta, el primer que es veia era la finestra, en Carles va anar cap allà, deixant la porta oberta, va empènyer la finestra cap avall, era una finestra que s’obria cap amunt i ara, feia el contrari per tancar-la, però semblava que se li resistia. Quan finalment en Carles se’n va sortir, li va sortir un: Ara! En veu alta, que es va barrejar amb el soroll del tancament. Però no tot era perfecte, un tros de la cortina havia quedat ajupit, en Carles la estirava lentament per no trencar-la i per no obrir de nou la maleïda finestra, que reflectia...que reflectia, els calaixos oberts i els llençols tirats per sobre del llit!

En Carles s’incorporà de nou, lentament i es girà encara més lentament cap al que era tota la resta de l’habitació. L’habitació semblava buida, tot estava regirat i tot estava al descobert, excepte el que hi hagués darrera la porta, que seguia oberta.

El gat, que era al porxo, havia acabat de menjar el que tenia el bol i ara es començava a llepar les potes, per rentar-se la cara.

En Carles va agafar un canelobre pesat de sobre del tocador i va caminar lentament mentre aixecava el canelobre, amenaçant, en direcció al racó que hi havia darrera la porta.

El gat va acabar de netejar-se la cara, quan un so pesant, un xic metal.lic i apagat per les parets de la casa, el va espantar, fent que marxés del jardí. Havia estat un so anormal, hauria despertat l’atenció d’un veí, sens dubte, si n’hi hagués hagut a la vora, però en Carles havia comprat aquella casa per no tindre veïns i l’únic que hi havia a la vora era un gat, i aquest, havia marxat.

Mirant les branques

2011-07-14T11:59:00.000+01:00

Lluna plena. Estic fumant a la cadira de plàstic descolorida pel Sol. Brots al presseguer. Hauré d’esporgar.

Penso en el pare dalt de l’escala amb les estisores de podar. Jo mateix en pantalons curts. M’acotxo per recollir les branques, mentre em plouen més branques a sobre el cap. La meva dispersió infantil és la causa dels crits de mon pare.

Mon pare segueix a dalt de l’escala de fusta, m’arrepenjo a l’escala de fusta. Mon pare aprofita el fet que l’ajudi a recollir les branques de l’arbre del pati per parlar del meu baix rendiment escolar i de la meva manca de sacrifici. Jo faig que no l’escolto i segueixo amb els meus somnis i conto el temps per marxar al carrer.

Vinc de treballar per dinar a casa dels pares. Quan el pare s’aixeca per anar a buscar el vi, la mare em diu en veu baixa que li digui al pare si el vull ajudar a esporgar l’arbre. Em queixo de que perquè no m’ho demana ell. Quan el pare torna a la taula, li comento que si vol, l’ajudaré a esporgar l’arbre, però ell em diu que no cal, que no necesita que ningú l’ajudi per esporgar

Arribem a casa per ensenyar les fotos del viatge de nuvis. Mons pares es miren el dvd que he fet, mon pare està impressionat amb els paisatges naturals, mentre ma mare pregunta quin temps feia allà. L’arbre del pati està per esporgar, tot i que ja ho hauria d’estar, per l’època de l’any que es. Li comento a mon pare que, si vol, l’ajudaré el dissabte a esporgar-lo. Ma mare immediatament diu que és una bona idea i mon pare li treu importancia i diu que ja ho farà.
Quan torno el dissabte, l’arbre ja està esporgat i les branques ja estan recollides.

Mentre contesto els correus electrònics, em truca ma mare al móbil, em demana que quan pugui, vingui amb la furgoneta i porti l’escala llarga, mon pare no la pot carrregar per esporgar l’arbre, sento de fons a mon pare dient que si no puc, ja ho farà ell. Al migdia, després de treballar i abans de dinar, deixo l’escala al pati de casa, dono el crit a ma mare i marxo.
Passo amb la furgoneta pel davant del pati de casa els pares durant la setmana. L’escala està oberta i l’arbre segueix per esporgar. La mare em truca el dissabte per si puc vindre a ajudar a mon pare a esporgar, no puc, he quedat, però puc vindre l’endemà al mati. La mare no em diu ni si ni no. El diumenge, vinc i trobo l’arbre esporgat, amb l’escala encara oberta al mig del pati i les branques recollides a sota, moc el cap i sense fer cap comentari, carrego les branques i l’escala a la furgoneta.

A través de la finestra del despatx, veig com s’acaba l’hivern. Vinc amb la furgoneta i l’escala a esporgar l’arbre. Mon pare surt al pati després de que jo hagi plantat l’escala de fusta i abans de que tregui les tissores de podar i la serra. Em diu que no cal que ho fagi, que ja ho farà ell. Jo pujo l’escala, mentre li dic que ja estarà fet. Em poso a tallar branques i braquillons, seguint les ordres de mon pare, que em senyala la branca i el lloc idoni per on tallar, amb un bastó que utilitza només per anar per casa.

Vaig carregat de feina i no puc esporgar l’arbre, tampoc ho pot fer mon pare. Es queda l’arbre per esporgar. No s’acaba el món.

Ara som tres per fer la feina: Mon pare, amb el bastó que mou quasi com una batuta, jo a dalt de l’escala i mon fill que ja camina i fa de qualsevol obligació, un joc. La paciència, que li desconeixia a mon pare, ha aparegut per alliçonar a mon fill, que ja recull les branquetes més primes i en fa feixos.

Sec a la cadira de plàstic descolorida pel Sol. Una broma em deixa a les fosques quan passa per davant de la lluna. Apago la cigarreta al cendrer de vidre de bar. Bona nit pare.

Pelo un pressec petit i gustós assegut de nou al pati. El Sol està perdent força.
La marinada es fa present al pati i tanco els ulls fruïnt-ne.

L’any vinent tornaré a seure a la cadira de plàstic descolorida pel Sol o en una altra de nova però tindré més per recordar i tornaré a mirar les branques del presseguer del pati.

La culpa va ser d’aquella albada

2011-03-22T14:59:00.000Z

La culpa va ser d’aquella albada. Després d’una nit on l’únic escalf va vindre dels estels i del mesclat que van fer a sobre la manta de 131, l’albada va despertar-los d’una manera impressionant. No va ser una albada única en la història de la humanitat, però si va ser-ho per aquella jove parella de ciutat que va despertar per primera vegada en aquell oasi verd que es trobava en un turó que dominava la gran ciutat.
Després, el carácter romàntic d’ella i la imaginació inesgotable d’ell van fer la resta. Per això quan van saber que serien pares, van tindre clar que tindrien una filla i que es diria Alba. Per això aquella albada va ser inoblidable.

Eren una parella encomanada pels temps que corrien, plens d’il.lusió pel futur, un futur destinat a omplir de colors els temps grisos de la seva infantesa.

Ell no va marxar del seu costat des del dia que la va veure somriure. Aquella noia de cabells i ulls castanys, tenia un somriure que enlluernava fins al punt de fer tancar els ulls al qui la mirava.
Ell, una mica desgarbat i prim, portava unes ulleres força gruixudes que no amagaven una mirada decidida, crítica amb tot el que l’envoltava i plena de fantasia. S’havia deixat el cabell ros una mica llarg, encara que donava la sensació que amb l’edat, aquest desapareixeria.

L’Alba, va resultar ser una nena molt carinyosa i aviat li va apareixer una coqueteria força pronunciada.
Després de l’Alba, va vindre la Blanca, a finals de la transició, una transició sense ruptura que constatava que el somni no havia estat res més que allò, un somni.
La Blanca, en canvi, venia del món dels estels, s’havia quedat amb la imaginació inesgotable del seu pare, però també amb el somriure enlluernador de sa mare.

La mare, l’Aurora, havia vingut de l’oest, havia deixat la familia per anar a la ciutat del mar a buscar aire fresc, a buscar la sal. Treballava a hores a l’hospital, mentre estudiava medicina. La seva familia, tot i la seva incomprensió en vers el que sentia, la va ajudar en el que va poder, eren humils i conservadors, però amb molt d’amor per donar.

En Joan i la seva familia eren més aviat el contrari. Conservadors també però amb un nom i una posició. Tot i el seu nivell, van permetre els brots de rebelia del seu fill petit, esperant que la malaltia política marxés com havia vingut. I no va marxar, en canvi, el que va arribar va ser el trencament. Quan la familia del Joan i sobretot el seu pare es van oposar a la relació amb una qualsevol que parlava com els militars i que s’havia consumat fins al punt de convertir-los en avis. Els perjudicis, tot i estar emmascarats per la llengua, venien d’una altra zona més propera a la butxaca.
A la parella no els va fer ni fred ni calor, tot i l’orgull una mica ferit de l’Aurora.

La seva nova familia floria dia dia, tot i que poc abans de que la Blanca arribés, en Joan els va deixar sols. Va anar a una assemblea i no va tornar. No ho faria fins al cap de quasi tres anys.
L’Aurora va haver de deixar els estudis i es va a posar a treballar d’infermera per pujar les dues nenes. Les amistats que ja tenia de l’hospital es van convertir en una segona familia per ella i en els oncles i tietes de les nenes a partir d’aquell moment.

Aquell món tant esperançador on les coses havien de ser blanques o negres, es va entervolir fins al punt de semblar una tempesta sense fí. La tempesta va anar escampant però mai va acabar de fer net. Per l’Aurora, allò havia deixat de ser una quimera i només pensava en l’avui amb les nenes. Pel Joan, en canvi, la lluita s’havia convertit en una segona pell, impossible de treure’s de sobre.La sortida de la presó, amb l’escalf de les nenes, increïblement grans i el somriure que quasi havia oblidat de l’Aurora no van ser suficients per recuperar la llum perduda abans de la detenció. El món havia canviat però només a pitjor. Tot els que abans l’havien escoltat i seguit, ara l’ignoraven i el tractaven de radical, d’altres fins i tot feien els primers passos per convertir-se en l’enemic.

Un any i mig després, en Joan se’n va anar a viure sol. No va ser un trencament pels crits sinó pels silencis que cada cop s’havien fet més i més grans. La grisor al cor d’en Joan no era bò per les nenes ni per l’Aurora i tots dos van estar d’acord que era el millor.

Però la grisor del cor es va estendre per tot el seu cos fins a esdevenir malaltia, malaltia incurable, irreversible. En Joan, al tindre consciència del seu nou estat, es va despullar de tota la rancunia acumulada i el va fer apropar de nou a la llum més brillant de la seva vida, les nenes i la seva Aurora.

No va tornar a casa tot i els precs perquè es quedés, però feia visites diaries, ja fos per dinar, per sopar o per portar a passejar la Blanca o acompanyar a l’Alba a atletisme. Secretament, el que més l’omplia, eren les visites al Parc Güell amb la petita, on escoltava a través de les paraules de la nena, la seva pròpia veu plena del somnis màgics que l’havien acompanyat de petit fins que els signes dels temps l’havien obligat a madurar. La petita feia les interpretacions més belles i més plenes de raó de l’art de Gaudí que havia sentit o sentiria mai i això no era l’excepció sinó més aviat, la norma en el dia a dia. Envejava la mirada neta de la petita i respirava profundament com si la volgués absorvir. Tot i la impossibilitat de l’acte en si, ho aconseguia en part, quan abans de tancar el ulls i dormir, se li dibuixava un somriure.

L’Aurora, es va aixecar com cada dia sense la necessitat d’un despertador i va aixecar la persiana. Quan la llum d’aquella albada li va fer tancar els ulls, l’Aurora ho va saber. L’Aurora va fer tres pases endarrera fins a seure de nou a sobre el llit i es va quedar immòbil rebent tota la energia solar d’aquell matí, después, es va apartar de la llum i va aixacar-se en direcció a la porta mentre s’eixugava una llagrima que havia aparegut a la seva galta. Va obrir les portes de les habitacions de les nenes, encara dormien. Fa fer una trucada a una companya que tenia claus de casa, la conversa va ser curta. Es va vestir amb una brussa blanca i uns texans estrets, del bufet del menjador, va agafar les claus de cal Joan i va marxar sense agafar la bossa de flors que li havien regalat feia poc. No va esperar l’ascensor i va baixar les escales, necesitava no estar-se quieta.

Després de caminar un quart d’hora, va arribar al bloc d’en Joan.

L’Aurora es va quedar mirant l’edifici, sense decidir-se a pujar. Sabia que a dins hi havia la foscor que no desitjava trobar, però després d’uns instants eterns, va enfilar les escales sabent que tot i la foscor que trobaria a l’últim pis, l’endemà el dia la despertaria amb una llum nova, amb clars i nuvols i això no li feia por, sinó tot el contrari.

Passejant pel meu poble - 4 de Juliol

2010-09-01T20:37:00.000Z

Calor. Calor és poc. Suor, a raig fet. M’aixeco, tres quarts de set. Diumenge al matí.
Calla! Suar per suar, em poso les vambes i alguna cosa més i me n’aniré a caminar, potser a córrer.

Agraeixo la frescor del carrer i camino carrer avall, a través de la finestra d’un pis surt el mundial de futbol, sé que ahir va guanyar Espanya però encara no he vist el resum.

Penso en com fa uns anys, m’hauria fet ràbia aquest fet i ara ja no m’en fa. Ja sé que la selecció espanyola no només és futbol, com no ho és el barça però a mi els petards i els clàxons ja no m’afecten quan guanya la selecció espanyola ni vaig a favor del rival d’aquesta. No ho sé, potser ja estic cansat d’anar en contra de, penso que tal com està la vida, potser tinc més ganes d’anar a favor de.
Si em poso a pensar, puc trobar multitud de greujes per anar en contra de, però no em ve de gust, no barrejaré política i esport, encara que ho estiguin, com tot a la vida. Encara que fins i tot ho faci el tribunal constitucional.

Miro el racó de la vorera i el que aquesta fa amb una paret i m’adono de la porqueria que hi arriba a haver. Les parets, plenes de pintades, tampoc ajuden. Quina merda de poble! El primer que em passa pel cap, però no ho penso realment. Recordo que anys enrera, si que ho pensava, però ara ja no. El meu poble, bé, perdó, ciutat, és molt lluny de ser perfecta, d’altres pobles i ciutats d’aquest país i d’altres països també estan lluny de ser perfectes, potser més que Valls i tot, però malgrat tot estan orgullosos de la seva ciutat. Jo també ho estic. Perquè es d’on vinc i sóc el que ara soc per ella, entre d’altres raons es clar. Per tant, si em puc mirar al mirall cada matí malgrat les imperfecccions també puc veure que les dues de les tradicions més exteses i valorades del meu país, han sortit del meu poble, que és una ciutat, encara que no ho sembli.

Passo per davant del monument als castells fet per Busquets i miro la cara on hi ha el quatre de nou. Em faig creus de pensar en com vam dominar aquest castell fa deu anys i no vam guanyar el Concurs i a la vegada penso com endarrera en el temps, vam poder tindre l’hegemonia castellera durant vuit anys seguits i guanyar tres concursos consecutius amb només el tres de nou amb folre i poc més.

Baixo pel carrer del teatre, la muralla avall i pujo per les escales del carrer d’en Gassó, abans d’aixecar el cap i mirar la façana estreta del local de la colla, em trobo amb en Jou, un company de la colla, una de les cares habituals dels últims temps que malauradament no podrà vindre a la sortida d’aquest migdia, treballa.
Mala sort, pocs que serem i a més ens fallen els habituals, quatre de vuit com a màxim.
La resta, avui fan festa. D’altres, centenars més, probablement milers, tenen la camisa com un souvenir provinent d’una part de la seva vida que consideren superada i s’equivoquen. Tot en la vida té el seu moment, veritat, però si formes part d’una cosa que t’importa, em sembla anormal deixar-ho enrera com qui passa l’infantesa, només pel fet de fer-te gran. Diuen que quan un és casteller, no ho deixa de ser mai. Suposo que molts es senten tant poca cosa que tot i suar la camisa, no s’hi han sentit mai castellers, sinó, és que ja no els bull la sang.

Arribo a la plaça que s’anomena de la zeta, encara que no hi ha cap rajola que ho indiqui. Una vegada i vam carregar un pilar de set i vam demanar al nostre ajuntament que li posés aquest nom, donc era el primer pilar de set que es carregava a Valls en el segle passat, l’ajuntament ho va aprovar en un principi, però quan van fer la votació per posar i canviar noms de carrers i places del poble, curiosament, el nom de la plaça es va votar separadament i amb vot secret.

El resultat, en contra.

Ara, aquesta plaça envoltada d’un pisos horribles que es van permetre construïr dins el casc antic, no té nom, encara que molts li diguin de la zeta i alguns encara li diguem del pilar de set.

Baixo pel carrer Nou i giro el cap quan passo per davant de l’última casa on va viure ma padrina, pocs metres després quan ja soc al carrer Sant Antoni, tampoc puc evitar mirar a l’esquerra per veure el començament del carrer dels Bous, el lloc on ella va néixer. Quines casualitats, per molts tombs que donis a la vida, a vegades, aquesta et deixa on vas començar.

Un somriure trist se’m dibuixa als llavis.

Segueixo fins a la plaça de les Escudelles, coneguda com a plaça del cargol, per una estàtua, quasi sempre malmesa, d’un cargol, es clar.
Continuo recte avall, i segueixo el camí que vam fer pel tomb del poble de la passada festa major i recordo la descoberta que vaig fer.
Mentre la gent de la colla ja començava a donar mostres de fatiga i de mal humor, per un acte massa llarg, després de superar la diada de completes a la nit, la revetlla, les matinades, l’endemà i la diada de Sant Joan al migdia, jo, em vaig fixar en la portalada oberta d’una casa espectacular que amagada entre la grisor de les cases en decadència s’obria en un dia de festa, la llum que en sortia es multiplicava pel treball fet en les vidrieres que separaven l’interior de la casa de l’espai que anys enrera segur que era obert a diari. Després vaig aixecar el cap per mirar la façana sencera que no desentonava amb el poc que havia vist a l’interior. A fora al carrer, un cartell posat per l’ajuntament em deia que era la casa de l’arquitecte Vives, d’estil modernista.

Una casa que en d’altre ciutat seria coneguda i reproduïda fins l’aborriment però Valls “is different”.

Cal Blanco diu el cartell, una botiga que és molt més que això. Un establiment que sembla abocat a l’oblit per la modernitat i la comoditat que ens empapa. Però de moment aguanta malgrat tot. Plena d’història vallenca i castellera a parts iguals, el nom em fa pensar en el cap de colla de la Colla Nova que va sortir a fer castells el 14 d’Abril del 1931 perquè els castells es fan en dies de festa i aquell dia s’havia de celebrar. Aquell dia només va actuar una colla a Valls. Però no diré res més, no s’ha de barrejar política i castells, encara que sempre ho hagin estat.

Arribo a la plaça del Blat, sembla tant poca cosa sense gent. Em fixo en les quatre portalades de l’ajuntament i penso que en comptes d’ocupar-ne dos cada colla a l’hora de fer castells, no sé que passa que una en fa servir tres i l’altra només una. És curiós, però la mateixa colla que ocupa les tres portalades, sempre que pot, es posa al mig del balcó de l’ajuntament, quan aquest espai hauria de quedar lliure i les dues colles actuar davant de les faroles que hi ha entre les portalades que els hi toquen. Potser és una cosa sense importància però si això ho van acordar les colles, juntament amb l’alcalde del primer ajuntament democràtic, algú s’hauria de plantejar que es respecti, sinó potser arribarà algun dia en que alguna de les parts, se li inflin les idem i després les autoritats hauran de córrer pel merder en que potser es troben.

Ara que hi penso, l’any que vé hi ha les municipals, no? I abans les decennals, no?

Enfilo el carrer de la Cort i em trobo pel trajecte fins al Pati una sèrie de torretes de carrer mig trencades o de cap per avall. En el moment penso en borratxos, després ho relaciono amb el futbol d’ahir. Qualsevol excusa és bona per treure el desgraciat que hi ha dins de segons qui. En fí, segueixo el camí de tornada.

Uns minuts més tard, ja arribo a casa, al final només he passejat pel poble però he suat igualment. Miro el balcó i penso que haig de penjar la senyera. Utilitat? Potser cap, però em farà sentir millor. Potser serà útil quan tots els balcons sentin la mateixa necessitat que jo de penjar-la.

Entro a casa, a la dutxa i cap a plaça a suar més. Comencem un altre diumenge d’estiu.

Tornant d'una tarda amb companys retrobats

2010-07-23T09:15:00.000+01:00

Aire fresc no refrescant. Engaviat i repartit pels vagons del metro vell.

El cul suat després d'una tarda de conversa en un local on ens envolten un exercit de dones d'una altra època i que llueixen el mateix pentinat, el qual, probablement, ha enxamplat el forat de la capa d'ozó en 2,1 metres, més o menys.

L'anada amb metro nou, la tornada amb un de vell. Les mateixes cares, els mateixos barrets que es compren en periode vacacional i que mai tindran/em el valor de lluïr en els país natal.

Una tarda improductiva que omple més que deu dies de feina. Records que es comencen a mitificar. Cares i noms que es comenten i es barregen disn la conversa fins que són poc més que un nom o una camisa que recordem. Parlem del que ara fem i ens justifiquem del que no hem fet.

PRÒXIMA PARADA: Selva de Mar.

Ja arribo al cotxe. Cap a casa.

Amb la memòria encara fresca, passo per davant d'un hotel on roden alguna cosa amb una grua, potser un anunci però jo vull pensar que és una pel.lícula. Seguidament, em passa una scooter on un noi jovenet i rodonet porta una samarreta lila on es pot llegir a la part de dalt: MAY THE FORCE BE WITH YOU. La llegeixo, se'm delata un somriure als llavis i penso si tot plegat és una senyal o no?

Poso l'intermitent i entro a la ronda, poso el cd i escolto la música a tot volum. Aviat, però, es crea un embús i quan alenteixo la velocitat i em quedo parat, no puc evitar baixar el volum, envaït per la vergonya.

A l'esquerra veig la lluna tot i que encara és clar i prenc paciència per tornar a la capital de l'Alt Camp.

DIA DE L'ORGULL FRIKI 2010

2010-04-21T06:51:00.000Z

Disculpeu que sigui un dia tard però és que soc més fora que dins la xarxa:

Anunci galàctic de Granollers decideix

http://www.youtube.com/watch?v=HZWwr0_mb0Y&feature=player_embedded

El mític episodi IV fet per fans en fragments de 15"!

http://www.starwarsuncut.com/

Un altre anunci, en aquest cas d'Olost decideix (superguerrer!)

http://www.youtube.com/watch?v=_FLz806jAWc&feature=player_embedded

La web d'un local de Barcelona col.laborador de l'iniciativa Dharma

http://www.bharma.com/web/

Video del primer episodi d'una sèrie ja desapareguda anomenada "Freaks and Geeks"
Un dels creadors era Judd Apatow

http://www.youtube.com/watch?v=ai1FHufz_HY

Parlant de sèries...(Festa de Halloween)

http://www.youtube.com/watch?v=kUdwaXeeuH8&feature=related

Pels fans de family guy i star trek

http://www.youtube.com/watch?v=SdcTdrDVqe4

I la última, aquesta anglesa...

http://www.youtube.com/watch?v=uonAZb70JJs

I finalment, dos trailers de dues pel.lícules sobre l'univers SW i friki en general:

http://www.youtube.com/watch?v=mUjrG8gTmM0

http://www.youtube.com/watch?v=sSlsxKjVVFU

Després de veure GRAN TORINO

2010-01-03T21:34:00.000Z

Agafo el comandament del dvd i pujo el volum fins a 20 per sentir la cançó del final de la pel.lícula que primer interpreta com un udol Clint Eastwood i després Jamie Cullum. L'habitació és practicament a les fosques, només entra llum pels vidres de les portes de la cuina i del rebedor.

M'aixeco i vaig cap a dalt per posar-me una samarreta. Quan torno a ser a baix, agafo el bolset on hi porto les claus i la cartera. Al costat hi ha la caixa de la tele plana petita que li hem comprat a Ramon pels seus 60 anys i prenc la mida a pams.

Surto al carrer i vaig caminant al ritme del soroll de les xancles als meus peus.

Per la vorera on hi la casa dels pares d'en Jordi, s'apropa una noia passejant un gos marró de raça perillosa. Mentre es creuen amb mi, el quiso m'ignora i la seva mestressa a part de fer el mateix, somriu després d'observar científicament la pantalla del mòbil que porta a la mà.

Quan soc al pont, els xiscles d'una dona em fan girar cap als estenedors d'un bloc de pisos blanc, on sembla que una mare ha tornat a perdre els estreps. A l'altre costat, quasi bé a sota el pont, uns pre-adolescents de diferents mides i complexions, juguen a futbol-sala en una pista que hi ha darrera els pisos de la Bòvila.

Giro cap a l'esquerra. A uns metres més enllà, un peugeot platejat s'ha calat amb l'intermitent encès per sortir de l'aparcament de la vorera, sembla que ja no hagi de funcionar més però immediatament, em contradiu i arrenca amb un home menut amb ulleres i pel blanc a les vores de les ulleres al volant.

Ara giro a la dreta i veig una casa amb un jardí molt ben cuidat i davant per davant una altra casa de nova construcció que no solament tindrà problemes per vendre's per la crisi sinó també per la fredor amb que s'ha dissenyat.

Arribo al quiosc-papereria per triar un paper per embolicar. Entro i passo molt a la vora d'un home d'uns setanta i molts, que sembla emprenyat amb el món i també amb mi que al passar per darrera seu l'hi he fregat el braç una mica i això ha fet que l'interrrumpis de la seva disertació per girar el cap i mirar-me sense dir res, després ha continuat parlant amb els quiosquers i una altra clienta.

Quan és el meu torn, trio el paper ràpid, mentre la clienta s'acomiada del quiosquer insinuant un dubte, que no té, sobre la no assistència a l'assaig d'aquesta nit. Això em recorda el perquè no vaig sovint a comprar en aquest quiosc. Hi ha gent que ja no t'entra per la vista, però si a més porten la camisa rival i tenen un caracter sec de collons, tampoc ajuda. Potser la cosa del caracter es deu a que també sap que porto l'altre camisa però jo no soc el que té un quiosc-llibreria.

Valls...Castells...

Baixant un carrer, un edifici té pintat un mural amb un pilar de cinc, crec, amb camises blau cel i l'enxaneta sembla que fa una aleta una mica feixista, cosa gens sorprenent, tenint en compte el anys que sembla que tingui.

Enfilo de nou el carrer de la Citröen, mentre un gat marró i blanc és a sobre el replà d'una finestra i mou la cua amb els ulls clucs.

Al pont em trobo la monitora del gimnàs que fa vacances i es para a saludar-me. Fa cara de fer vacances.

Quan ja soc quasi fora del pont, un cotxe que porta tota la familia, passa pel costat meu i el conductor em saluda incòmode. És un soci del gimnàs que sembla que potser ho deixarà de ser.

Arribo al davant de casa al mateix temps que la veïna de la casa de l'altre costat de carrer, el creua i es posa a la meva alçada, em sembla que m'ha de dir alguna cosa però em torno a equivocar i ens saludem com ho fem habitualment.

Entro a casa i tot continua a les fosques, però la música del dvd ja no sona.

LA MEVA DVD-TECA en links al you tube

2009-12-30T16:55:00.000Z

Tiempo de vivir, tiempo de revivir. Conversaciones con Douglas Sirk d'Antonio Drove

2009-12-06T15:43:00.000Z

Avui escric per parlar d'un llibre pels amants del cinema, pels amants de la literatura i per tothom en general.

Els amants del cinema hi trobaran, entre d'altres coses, una entrevista en profunditat amb un dels mestres més grans del cinema del segle passat. Els amants de la literatura hi trobaran un llibre que barreja entrevista amb autobiografia i que et posa fins al moll de l'òs en la pell del protagonista i autor del llibre. Per tothom en general, que tingui un mínim de sensibilitat, hi trobarà una d'aquelles experiències que quasi marquen un abans i un després o que com a mínim deixen un record perdurable en el temps.

Per qui es vulgui fer una idea més clara de tot plegat, aqui deixo aquest link on l'autor ens parla del llibre:

http://www.elmundo.es/papel/hemeroteca/1994/01/22/cine/4977.html

I també deixo el link que va fer el diari EL MUNDO, del qual era col.laborador, després de la seva mort, l'any 2005:

http://www.elmundo.es/elmundo/2005/09/26/obituarios/1127716230.html

RECORDS

2009-09-04T10:56:00.000Z

No tinc calor, no tinc fred, estic de vancances.

Ballo com l'Sting en aquell video-clip on fa veure que va borratxo, jo en canvi intento portar al Pau als serveis del Ferry que ens portarà a Eivissa, per veure si amb una mica d'aigua, es troba millor.

Una multitud d'estels punxa el llençol negre de la nit. Aixeco el cap i m'emociono, mentre en Jose es mor de sòn i fa l'últim glop de ron añejo amb cola, demà també s'ha d'aixecar a les 7. A mi m'és igual, estic de vacances.

Condueixo per una carretereta que ens porta a Sa Caleta, Pau no para de xerrar i la Montse li contesta, jo no els escolto perquè les orelles se m'omplen del sò de les xixarres que arriba d'entre els pins espesos que ens acompanyen quasi tot el camí.

Grups electrògens sonen a diferents volums, depenent de la casa que els utilitza. Nosaltres no el fem servir de dia. En Pau, la lectura, la nevera a gas,la migdiada i el dvd portàtil de mon germà ens ho impedeixen. Els grups electrògens són un animal més de l'ambit rural de les parceles sense electra d'Eivissa,ja no ens destorba ni el seu brugit. Tranquilitat.

Nedo. Sempre endavant. La meva petita familia, cada cop ho és més. Giro el cap i els busco per la caleta. Ja no toco de peus a terra. Torno a nadar. Sempre de costat. Investigo les parts ocultes de la cala on s'hi amaguen més turistes. Les onades em porten cap a les roques i pico amb els peus. El dolor em fa recular i torno cap el nostre racó de sorra particular.

Al Syp-EROSKY, entre carrerons estrets, els turistes també disputen el clàssic però empaten RONALDO 1 KAKÁ 1 - IBRAHIMOVIC - 2.

Anem a sopar a Sant Antoni, al restaurant nou de l'amic ianki d'en Jose, som practicament els únics a sopar. És una llàstima, fan un menjar molt per sobre de la mitjana en aquesta zona i a bon preu, sembla que els sobra un encreuament de distància per ser al rovell de l'ou. Al bloc del costat comencen a sortir els guiris disfressats i armats amb les seves habituals ampolles. Les disfresses són pur carnestoltes desfasat: Conilletes en roba interior, gatetes igual de lleugeres, canivals de pell ultra blanca i astronautes amb cuirassa de futbol americà.

Migdiada a mitja tarda necessària. Estem farts després de dinar amb en Jose na Patri, el seu cosí, la dona i la nena al restaurant del seu altre cosí. Molt bona gent. Ara m'axeco i tots dormen, surto de l'habitació i haig de fer filigranes silencioses per no fer soroll, els nostres amics clapen al sofà llit de la saleta d'estar i jo vull sortir a pendre l'aire.

Sempre ens deixem alguna cosa per preparar el dinar i tornem a comprar amb els peus arrebosats i el cul mullat. Tots compartim el mateix desodorant de sal, crema solar i suor a la cua de carros plens fins dalt de menjar "nutritiu".

Cine Regio. 22,30h de la nit. En Jose en un costat, l'aigua de mig a l'altre. Els seients ens arriben a mitja esquena. Unes cortines immenses de color vermell s'obren lentament per mostrar la pantalla, s'apaguen les llums. Perfecte.

Una pineda eivissenca ens fa una ombra inútil mentre sopem en una taula de plàstic. No hi ha cap més taula ocupada a dins ni fora del restaurant blanc que és a la vora.
Si ens apropem al mar, descubrim una munió d'hamaques ordenades i a punt per un altre dia d'estiu, un caminet de fusta les separa i ens porta fins a un pedregar que dóna a una cala de postal, amb baixells de mida mitjana i valor alt, on també es sopa o potser es preparen per vindre a la costa en llanxa cap al local de disseny estilitzat però preu gruixut que ens avisa que la nit ja ha començat amb la seva música electrònica feta per a gent guapa.

Tornem amb el ferry i la mar està plana. Pau dorm i sembla que no hi pugui haver un mitja de transport més tranquil.

Sortim calorosament del ferry i les nostres orelles queden inundades dels entrenaments del proper gran premi de formula 1.

Ja no recordo com vam arribar a casa, si era aviat o tard, m'és igual, ja no estic de vacances.

FENT TEMPS PER REUS EN UN DIA DE TAXISTA AMATEUR

2009-06-08T18:56:00.000+01:00

Avui escric en un bloc petit d'espiral, a la cafeteria de l'estació de tren de Reus.

L'aire acondicionat està molt fort per escampar el fum de les cigarretes.

Una parella jove, dos estudiants demanant a la barra, un vell immigrant andalús que seu sense demanar res, un argentí amb els cabells arrisats llargs llegint un llibre de Cortazar i un parat de quaranta i pico que llegeix l'ABC que li ha donat la dona, que treballa al quiosc del costat.

Tots aquest individus són els que m'acompanyen en aquests moments.Una cantant parida a la cadena dial m'ha torturat durant uns minuts dient "Te echo de menos" fins que ha aparegut en John Lennon imaginant ofegat per la màquia de cafè i pel moviment destraler de dos nens que han entrat amb son pare. El moviment s'acaba d'aturar amb la patecada del més petit a terra, davant la mirada de la possible culpable, la germaneta gran.

M'he equivocat, el vell immigrant s'acaba de demanar un cafè amb llet. Aburrit pel temps que li toca viure, estira el coll per escoltar les converses entretallades de la barra i observa el moviment constant de les noies amb davantal fent cafès nel.lant l'entreteniment que li faci passar la tarda.

Ara marxa per la porta automàtica un coix que ven númros dels cecs, quan em truquen al mòbil i haig de parar d'esciure.

Torno a estar sol. Passejo per la Plaça Llibertat. Un pare i un fill petit compren un número dels cecs pel dia de la mare. Baixo pel carrer que no sé com es diu i que em portarà a la Plaça Prim buscant un estanc.

És l'hora de sortida dels nens i nenes dels col.legis de pagu. Un immigrnat ven ulleres de sol a la cantonada, la seva pell és al'altre punta de d'espectre on s'hi troben els finlandesos.

Trobo l'estanc, després de passar-hi de llarg. Davant meu hi ha dos universitaris, un li diu a l'altre que colecciona pipes, mentre es compren dues farias. El que diu que colecciona pipes porta una gorra de roba fashion, que no desentona amb la resta de vestuari.

Després de comprar tabac, continuo caminant fins a la Plaça Mercadal per anar la cafè de Reus a fer un tallat i obrir el paquet de tabac que m'acabo de comprar, però just quan entro dins l'ombra del carreró on es troba el cafè, em truquen de nou i haig de tornar cap on havia deixat el cotxe, per tornar cap a Valls.

EL TRAILER PERFECTE DE LA PEL.LÍCULA PERFECTE PEL DIA DE L'ORGULL FRIKI

2009-05-27T08:06:00.000Z

Trobat en la web sobre cine feta per frikis com nosaltres www.lashorasperdidas.com:

Aquí os dejamos el trailer de ‘77 (http://www.5-25-77.com/), un film dirigido por Patrick Read Johnson, el guionista de Dragonheary el director de Angus, traducida en España como El Gran Peque se va de Ligue… veréis, resulta que Johnson dirigió justo antes El Peque se va de Marcha (sí, la de Joe Mantegna y el bebé escurridizo, esa). A pesar de que Angus, que está muy bien, no tiene absolutamente nada que ver con la película anterior, decidieron titularla como la titularon. Meter las copias en un baño de ácido sulfúrico no hubiera podido ser más eficaz: no la vio ni dios.

Johnson se ha pasado los últimos 12 años alejado de la gran pantalla, pero regresa en 2009 con ‘77: un recuerdo de la época en la que Patrick Read Johnson era un joven enamorado del cine que esperaba como agua de mayo el estreno de un film titulado La Guerra de las Galaxias –el 25 de mayo de 1977. Imaginaos el momento, símplemente: imagináoslo–. El film gira en torno a los días previos al estreno y los cambios que atraviesa el adolescente que era Pat (John Francis Daley, visto en la serie Bones) al principio ese verano. Para todos.

El trailer tiene mucho encanto: hay cierto rollo “me lo he hecho con dos duros” pero formalmente está mucho más currao de lo que parece. Algunos planos me gustan mucho. Y lo veo amable y con brío.

Peli con dificultades, por cierto. Johnson habla aquí (http://starlog.com/franchises/star-wars/195-catching-up-with-patrick-read-johnson-about-77)de los problemas financieros que atravesó el film, rodado con un presupuesto y un calendario muy ajustados.

El film se estrena, no sorprende, el 25 de mayo de 2009, de manera limitada. Para el resto, en noviembre.

http://www.firstshowing.net/2009/05/26/must-watch-first-trailer-for-star-wars-geek-drama-77/

* El asterisco viene para que no se confunda con Fanboys, film de temática más o menos similar que también ha sufrido mil y un quebraderos de cabeza por roce de derechos con Lucasfilm. En el caso que nos ocupa, los productores de ‘77 son los mismos de Star Wars, así que anticipamos pocos problemas en ese sentido.

MATÍ

2009-03-22T08:52:00.000Z

L’individu catalogat per la societat com a home, feia la segona visita al sanitari de casa seva. La nit havia estat més llarga i exagerada, pel ritme habitual que tenia i aquell matí en rebia els rèdits.

En aquella sala de bany més aviat petita, encara que força nova, l’home notava com les cames i sobretot el seu darrera es refredaven ràpidament a causa de la costum adquirida recentment de fer sudokus d’un llibre, que deixava a sobre del bidet que tenia al costat, amb un llapis de l’ikea com a punt.

No s’enganxava als números de manera magnètica, resolia un parell o tres de caselles i en deixava la resta per la següent visita, que molt probablement es produiria abans de la següent hora.

Després de la visita al sanitari, va buscar darrera la porta de la seva habitació el seu batin, vigilant de no fer fressa. La seva dona dormia i tot i que sabia que tenia el son profund, no abandonava la costum de tenir molta cura a no fer soroll. Això i el cansament el feia caminar lentament, quasi sense força per aixecar els peus del terra en cada passa.

El cap, en canvi el tenia en unes condicions sorprenentment acceptables. Havia patit un mal de cap fugisser al despertar a les cinc de la matinada, però en aquell moment, quatre hores més tard, després d’una becaina d’un hora assegut al sofà amb una manta verd poma, es sentia força bé i li semblava que l’exercici mental del sudoku evacuador li aclaria el cap.

L’experiència li havia fet prendre dos gots de sal de fruites però era evident que el seu estomac no recuperaria la normalitat fins a l’hora de dinar o potser fins a mitja tarda.

Tot i tindre clar com afrontar el que li succeïa aquell diumenge al matí, això no li evitava un sentiment, que no era el de depressió per l’evident constatació que el temps fugia de les seves mans i que el seu cos en donava fe, sinó que l’omplia lentament era la impotència de comprovar una vegada més que l’autocontrol no era el seu fort. Tot i que els anys li donaven algun cop de mà de tant en tant, l’home comprovava que no era possible per ell, el que la majoria dels seus coneguts semblaven tindre per la mà. No, no era possible per a ell en aquell moment ni ho seria en el futur. Les debilitats de cadascú es dissimulen, es cobreixen de capes d’altres coses durant la vida, però normalment són com la pilota que vols enfonsar a la piscina que quan deixes de fer-ne molta pressió, encara que sigui durant un instant, surt propulsada com un coet cap a la superfície per tornar a surar.

La metàfora ha estat una mica llarga i rebuscada però espero que serveixi per entendre el sentiment que tenia l’individu anomenat home per la societat.

La impotència que sentia aquell matí era reposada en tant que coneguda, habitual.
Quan va baixar les escales, va seure al sofà del menjador i es va quedar quiet mirant la negror de la televisió parada i es va dedicar a escoltar la quietud que desapareixia lleument per la remor apagada que venia del carrer i pels grinyols líquids dels seus budells.

Una història real d'amor pel cinema

2009-02-13T10:46:00.000Z

Això està extret de www.lashorasperdidas.com, ja sé que podia posar l'enllaç i prou, però així queda més bonic, no?

UNA HISTORIA REAL

La cosa es que el inmigrante surcoreano Yongman Kim tenía en 1987 una tienda de alquiler de pelis en el East Village de Nueva York. Al principio, unos 8.000 films que alquilaba en una esquinita de su lavandería. Sucede que el tiempo pasó y su iniciativa fue progresando. A los pocos meses, el negocio ocupaba un edificio enterio, y más de 200.000 clientes se encontraban en su base de datos, junto a más de 55.000 películas, desde las más conocidas a las más extrañas (y por extrañas me refiero a La Espada de Sangre de la 99ª Virgen) : oscuros films y objetos selectos de una época que no conocía Internet.

Con la llegada del Emule, del Vuze y de Rapidshare, el negocio de Kim comenzó a decaer hasta tal punto que se planteó abandonar este hobby a tiempo parcial, convertido en su principal fuente de ingresos. “‘Kim siempre te trae lo último’: ese era el concepto. Pero, irónicamente, no me preparé ante lo que vino”, declaró al diario ‘The New York Times‘.

El pasado mes de septiembre, Kim decidió poner en práctica su última carta antes de echar el cierre: un desafío público. “Espero encontrar un esponsor que pueda conseguir que esta colección esté disponible para todos aquellos que han querido a Kim a lo largo de los últimos 20 años”. Sólo tres condiciones: mantener intacta la colección, actualizarla cuando fuera necesario, y hacerla accesible a todos aquellos que quieran verla.

Sólo una oferta respondió a sus expectativas.

CIUDAD DE ARTISTAS

Saltamos el charco hasta la ciudad italiana de Salemi, una localidad del oeste de Sicilia donde Giuseppe Garibaldi había plantado por primera vez la bandera tricolor en 1860 (para más detalles, uno puede –debería, de verdad– verse El Gatopardo, de Luchino Visconti). El caso es que Salemi se fue a hacer puñetas en 1968 por culpa de un terremoto. El Gobierno italiano, no obstante, decidió abordar un proyecto de renovación sin precedentes en dos fases: 1) reconstruir la ciudad y 2) dejarla en manos de los artistas. Para que os hagáis una idea, su primer alcalde fue el crítico de arte Vittorio Sgarbi. El “consejero creativo” era nada más y nada menos que el fotógrafo Oliviero Toscani, el provocador (léase fotos con penes y vaginas a puñaos) encargado de las campañas de Benetton.

Ya sabéis a dónde va la historia: una de las residentes habituales de la ciudad, la diseñadora gráfica Franca Pauli, se enteró del anuncio de Kim. “Fue casi como enamorarse. Pensaba ‘Seguro que alguien de Nueva York se queda con la colección’, pero también me imaginé que la comunidad de Salemi era el lugar perfecto para acoger esta extraordinaria selección, para comprenderla”, indicó.

A Kim no le hacía mucha gracia el tema de enviar sus películas a Italia. Para sus conocidos y clientes, su colección era Patrimonio de Nueva York. “Hasta el último minuto seguía esperando ofertas”, afirmó. Pero de las 30 enviadas sólo desde Manhattan, ninguna cumplía con sus condiciones. El impulso definitivo para convencer a Kim procedió del propio Toscani. “Pensé que sería una gran aventura, un gran proyecto”, explicó. “Los neoyorquinos no deberían estar molestos porque las películas estarán en un lugar increíble, muy especial, mucho más apropiado que Nueva York”.

UN FESTIVAL SIN FIN

Entre los numerosos planes que se preparan para sacar partido a la colección de Kim, destacan la creación del llamado Festival Interminable –proyecciones simultáneas de 10 películas durante 24 horas seguidas–, colaboraciones con el Festival de Venecia, la subtitulación de todas las películas a cargos de expertos traductores y, finalmente, la conversión de todos los films de Kim a DVD para asegurar su preservación. Todo gracias a la obra del Departamento de Creatividad (foto abajo) dirigido por Toscani.

La colección será alojada en un colegio jesuita del siglo XVII y que ahora sirve como museo principal de la ciudad. Cuenta con un amplio patio trasero, perfecto para proyecciones públicas. Evidentemente, semejante empresa va a costar dinero: de momento se han invertido 80.000 euros en este proyecto, pero los donativos han hecho su parte, y el coste se ha reducido en parte a la participación de patrocinadores.

Ahora, la colección de Kim acaba de llegar a Italia, perfectamente empaquetada y archivada. Tiene previsto llegar a Palermo el próximo 26 de febrero, y desde allí a Salemi unos pocos días después. En esa localidad, una “cadena humana” descargará las cajas y depositará las películas en su nueva residencia, ya convenientemente organizadas.

NOSTALGIA

Kim, quien seguirá viviendo en los Estados Unidos, todavía lidia de vez en cuando con las llamadas de clientes cabreados quienes, no obstante, podrían haber expresado su opinión en el momento apropiado, en su opinión. “Si esta cantidad de gente que me está llamando se hubiera pasado antes por mi videoclub, seguro que podríamos haber mantenido el negocio un poco más. Y nos hubiera ido bien. La verdad es que es bastante irónico”, lamentó.

Como también lamenta la llegada de las nuevas tecnologías: “Mi pasión fue transmitir mi pasión por las películas a mi nueva comunidad de Estados Unidos. Pero esa clase de pasión ya no es bienvenida, debido a la nueva tecnología de Internet”. En retrospectiva, “el futuro del alquiler de películas se esta muriendo y está bajando muchísimo, muchísimo”. “Me di cuenta de ello muy tarde”, añadió. Pero sabe que la gente de Salemi “es seria y muy sincera” y no alberga dudas de que “harán un gran programa” con su colección.

PASSANT L'ITV

2009-01-28T11:42:00.000Z

Ja li he donat 4 tombs a aquest bloc d'espiral per trobar la posició més cómoda, però no ho he aconseguit. M'he donat per vençut i he començat a escriure a la fila número 2 de la ITV de Tarragona.

Fa temps que no escric, sembla que tot el que m'envolta està fet per distreure'm i no posar cap paraula sobre el paper o a la pantalla del portàtil:
Televisió,tdt,dvd, la DS, la wii, internet, el disc dur interactiu on tinc sèries i pelis, la tele nova de l'habitació, que ara m'ha fet abandonar una de les més antigues costums que tenia, llegir abans d'adormir-me.
La manca d'autoritat paterna diaria, que ja no tinc des que em vaig fer més o menys gran, m'ha portat a decidir quan haig d'anar a dormir i deixar de veure la tele. El resultat: No decideixo. M'adormo i llavors, si tinc sort i no em desvetllo, vaig a dormir. Això m'ha convertit en un adicte encara més gran del que era, a la caixa tonta, que ara quasi ningú té una caixa, i a totes les noves tecnologies que serveixen per fer-te perdre el temps i no pensar amb si estàs realment aprofitant el temps que et toca estar en aquest món.

Ja he passat la revissió de la Berlingo del pare, 52,20 €. Com sempre, més del que em pensava, però no em sorprèn.

Ara soc al pàrquing de l'ITV, al costat d'un Golf blau marí. La noia d'ulleres de pasta que el porta, també ha acabat la revissió i aprofita per fer una trucada llarga amb el mòbil. Jo, en canvi, no trucaré a ningú. M'agraden aquests moments de quietud que només trenca el trànsit de l'autovia de sobre però que em sembla relaxant al estar amortiguat pels vidres i em fa pensar en onades d'un mar motoritzat.

El golf blau marí ja ha marxat. I jo també ho faré ara mateix. Suposo que tinc por que em diguin alguna cosa els treballadors però a la vegada, m'adono que podria estar una bona estona. Els cotxes van i venen i els treballadors, que tenen fred i/o estan cremats de la feina, no estan per un tio amb una Berlingo blanca que escriu amb mala lletra en un bloc d'espiral quadriculat de propaganda.

GOLDEN GLOBE AWARDS 2008. EL RESULTAT

2009-01-12T11:41:00.000Z

Aquesta ha estat una de les imatges d'aquest any, per la resta:

http://www.goldenglobes.org/nominations/

GOLDEN GLOBES 2008

2008-12-28T12:32:00.000Z

Pel afeccionats a això dels premis de cinema, aqui us poso el link a la web oficial del globus d'or on hi ha les nominacions d'aquest any que ara acaba.

Ara té més gràcia que anys enrera, doncs gràcies al boom de les sèries de tv, ara coneixem a la majoria de nominats en l'apartat de tv i potser en coneixem més que en l'apartat de cinema!

http://www.goldenglobes.org/nominations/index.html

Descobrint flims en dvd, ja que no trobo mai el moment d'anar al cinema

2008-12-19T12:20:00.000Z

Una primera pel.lícula per recomanar força guapa és “Grace is gone”, en castellà “Vida sin Grace” crec.
És un drama sobre una situació típica però amb els rols canviats als temps. Un marit, intenta educar les seves dues filles mentre la dona és a la guerra de l’Irak. La història que anirà explicant-se a part de anar dins del gènere del drama, aprofita per parlar sobre els diferents posicionaments dels americans sobre aquesta guerra, sense donar la raó a ningú.
L’argument porta a la familia a fer un viatge, com en tantes d’altres pelis i com en altres pelis, és un viatge tant interior com exterior, sobretot pel protagonista, John Cusack, sempre a un molt bon nivell.
En resum, peli guapa, recomanable i amb bons actors.

Aqui us deixo un enllaç a you tube on podreu sentir la cançó principal de la pel.lícula, interpretada per Jamie Cullum:

http://www.youtube.com/watch?v=T40k85YRInA&feature=related

Passo de posar l'enllaç al trailer, t'explica massa. Bé, no és que expliqui molt però per mi tots els trailer expliquen massa.

GRACE IS GONE

2008-12-19T12:17:00.000Z

Descobrint flims en DVD ja que no trobo mai el moment d’anar al cinema

Una primera pel.lícula força guapa és “Grace is gone”, en castellà “Vida sin Grace” crec.
És un drama sobre una situació típica però amb els rols canviats als temps. Un marit, intenta educar les seves dues filles mentre la dona és a la guerra de l’Irak. La història que anirà explicant-se a part d'anar dins del gènere del drama, aprofita per parlar sobre els diferents posicionaments dels americans sobre aquesta guerra, sense donar la raó a ningú.
L’argument porta a la familia a fer un viatge, com en tantes d’altres pelis i com en altres pelis, és un viatge tant interior com exterior, sobretot pel protagonista, John Cusack, sempre a un molt bon nivell.

En resum, una pel.lícula que m'ha enganxat molt. Molt recomanable.

http://www.youtube.com/watch?v=t-kAGUakJzI

"JUSTICIA" FRANCESA PEL RUGBI CATALÀ

2008-12-17T19:15:00.000Z

TRET DE VILAWEB:

DIMECRES, 17/12/2008 - 07:43h

El rugbi català prohibit de ser membre de la FIRA per la "justícia" francesa
Dc. 17 de desembre del 2008

Cop dur pel rugbi català, la sala primera de la secció social del Tribunal de Gran Instància de París, ha negat a la federació catalana de rugbi tornar a ser membre de la FIRA.(Association Europeenne de Rugby European Rugby Union).Catalunya n'era membre de ple dret des del març del 1934 en tant que fundadora i el va perdre el 1941 pel decret del franquisme que deixava sense valor les federacions esportives que no fossin espanyoles...>>
... En declaracions al diari Avui, el president de la Federació Catalana de Rugbi, Xavier-Albert Canal, va afirmar que 'És un cop dur que no era previsible. Sigui quin sigui el fonament, l'empara jurídica de la sentència és el franquisme, i això m'indigna. I m'amoïna'. Precisament, el fonament de la demanda catalana era el de deslegitimar una resolució franquista. Ho va ser en la negociació inicial amb la mateixa FIRA, tancada sense resultat el 31 de gener del 2006. Ho va ser en el primer procediment d'urgència obert a la justícia francesa (la FIRA té la seu a París) el febrer d'aquell any i en la demanda ordinària presentada a finals del mateix 2006. Per la seva part la federació espanyola, que s'ha presentat voluntàriament en el cas per assessorar la FIRA, sosté que la federació Catalana actual no és la mateixa que la del 1934, perquè aquesta va desaparèixer el 1941. En aquest argumentari hi ha ajudat un informe de José Domingo Valls, elaborat mentre l'advocat mataroní era president del Tribunal Català de l'Esport.
La sentència es va conèixer ahir, però no se'n tindran els fonaments jurídics fins divendres. 'Hi ha dues opcions, diu el president Xavier-Albert Canal, o bé que ens reconegui com a fundadors però amb els drets perduts per tants anys d'inassistència, i és evident per què no hi anàvem, o bé que digui que no som la mateixa entitat'. En funció d'aquests fonaments es prepararà el recurs que, gairebé segur, es presentarà. El jutge no ha estimat la totalitat de les peticions de la federació espanyola i la FIRA. Volien 35.000 euros per costes i danys morals, i la publicació de la sentència en dos diaris de tirada estatal. La Catalana, en canvi, haurà de pagar costes (6.000 euros a cadascuna de les dues federacions) i prou. Així és, a vegada, la justícia humana! Molt desagradablement sorprenent! No es podrà impedir hom de pensar que és una sentència altament política (sigui amb el sentit molt "estret" oi molt ampla de la paraula).

CINEMA: MUNTATGE DEL TÍPIC MONÒLEG ÈPIC

2008-12-16T16:00:00.000Z

El monòleg èpic de les pelis americanes muntat amb multitud de talls de moltissimes pelis conegudes i amb la música del gran Patrick Doyle:

http://www.lashorasperdidas.com/index.php/2008/12/15/40-arengas-2-minutos/

UN MAIL QUE EM VA ARRIBAR EL MES PASSAT: HOUSE

2008-12-11T09:06:00.000Z

Bon dia,

Em comunico amb vosaltres per si em podeu ajudar.Fa un any i mig aproximadament, vaig agafar un gos de la protectora, ja que vivia en una casa amb pati i sempre he tingut gossos. El problema, és que, per motius de la vida haig de canviar de vivenda i anar a viure en un pis, i a part el propietari no accepta animals. Per tant, en House hauria de buscar una nova família. Jo no vull que torni a la protectora, ja que de petit ja i va viure i no m’agradaria que i tornes. En Hosue és un gos molt carinyós, sempre necessita estar amb algú, té 1 any i 10 mesos i està tot amb regla, chip, vacunes, etc.... Està esterilitzat i és un gos que necessita espai per corre, ja que està acostumat.

És un gos molt bo.

Crec que una bona opció seria una casa de turisme rural, ja que disposeu de pati perquè en House sigui feliç. Si el voleu o coneixeu algú que el vulgui poseu-se en contacte amb mi
Moltes gràcies.

Jordi 626.934.648

LA CRÒNICA DE LA SORTIDA A ESCÒCIA

2008-11-17T10:12:00.000Z

Això ho he tret de la web del club per explicar la nostra primera sortida a l'estranger.

EL CLUB RUGBY VALLS VIATJA A EDINBURGH AL PARTIT ESCOCIA – NOVA ZELANDA.

Un grup de jugadors i afeccionats del Rugby Valls es desplacen a Escòcia per presenciar el partit entre Escòcia i els All Blacks.

Una delegació de jugadors i afeccionats del Club Rugby Valls van poder disfrutar aquest passat cap de setmana , com a un dels actes centrals del primer aniversari del Club, del viatge a Escòcia per presenciar un dels millors partits de rugby que es poden veure a l’actualitat: Escòcia contra Nova Zelanda.

El partit es disputava al mític estadi de Murrayfield, situat a la ciutat d’Edinburgh , amb una capacitat de 67.500 espectadors. És la seu de la Unió Escocesa de Rugby que porta jugant en aquest estadi des del 21 de març del 1925, data que es va inaugurar amb el partit Escòcia-Anglaterra.

Aquest partit s’enquadra en la gira que la célebre selecció de Nova Zelanda ( més coneguda com a All Blacks ) està disputant per l’hemisferi nord i que la portarà a jugar amb d’altres seleccions tan fortes com poden ser la Galesa, l’Anglesa...

La delegació vallenca sortia des de l’aeroport de Girona divendres a les 18.00h direcció a Glasgow. Ja a l’aeroport vam coincidir amb altres jugadors d’equips catalans com la UE Santboiana , o el BUC que també anaven a veure la disputa d’aquest partit.

A les 20.00h hora de les Illes Britàniques vam arribar a Glasgow després d’un plàcid vol amb un aterratge una mica més “intens”. D’allí autobús a al centre de Glasgow i minuts més tard tren cap a Edinburgh. Una hora desprès arribàvem a una de les ciutats més boniques d’Europa: Edinburgh. Allí i després de moltes hores de deixàvem les maletes i ens preparàvem per un dissabte que seria molt intens i molt mogut per nosaltres.

El dissabte a primera hora feiem cap a l’Old Town, carrer Victòria i el seu famòs castell: simplement impresionant. Tot el casc de la ciutat amb aire medieval et portava a altres èpoques d’Europa, això si, tot regada de samarretes blaves d’Escòcia i negres dels All Blacks que passejaven i feien el turista per la zona més bonica de la ciutat.

Entre les numeroses “ kilts “ ( típiques faldilles escoceses ) i alguna que d’altra gaita la delegació vallenca s’anava apropant a Murrayfield, destí final del seu viatge, aixó si, fent alguna parada pels típics pubs escocesos per degustar la típica cervesa del país. Anavem amb les nostres samarretes del Club Rugby Valls fet que feia que la gent ens anés parant i preguntat de quin equip erem i d’on veniem: i nosaltres sempre de Valls , sempre el nom de la nostra ciutat arreu d’on anem tot i les dificultats que troba el rugby en aquesta població.
P

er fi ens trobem a Murrayfield: impressionant. Uns minuts de silenci per digerir on estàvem i que estàvema punt de presenciar. Tot seguit les entrades. Amb els comprovants anem a la zona dels tickets i ja està tot preparat per entrar. Moltes famílies, molta gent gran.... un gran ambient de rugby, les samarretes de les dues seleccions es barregen sense problemes. Cap aldarull,al contrari total germanor regat amb tota classe de cerveses: això és rugby, el que el diferencia amb els altres esports.

Entrem al camp . Surten els gaiters, l’himne d’Escòcia. La pell de gallina. Seixanta mil goles cantant el seu himne al ritme de les gaites amb espectacle de llums i foc. Tot seguit la famosa dansa tribal dels All Blacks, la famosa Haka, la dansa guerrera que fan servir els jugadors de Nova Zelanda abans de començar els partits. És un dels espectacles esportius que val la pena veure en directe algún dia.

Escocia comença molt forta amb una davantera que marca territori i que tira enrera l’equip dels All Blacks. Amb això Escòcia s’adelanta amb un xut a pals del seu millor home Chris Paterson . Aquest seria l’unic moment que Escòcia aniria per davant ja que a partir d’aquí els All Blacks amb els Weepu, Rockockoko, Noonu i companyia feien fer aigues a la defensa escocesa. I això que els All Blacks feien debutar a més de set o vuit jugadores en aquest partit.

Tot i aquesta superioritat de Nova Zelanda l’estadi no parava d’animar una rera una altra jugada escocesa.Resultat final Escocia 6- 32 Nova Zelanda .

Desprès del partit vam seguir amb la ruta per la ciutat i diumenge al mati cap a Glasgow i després cap a Girona una altra vegada. Un gran viatge i millor experiència. Gràcies a tots els que heu pogut fer possible aquest viatge: Miguel, Pigui, Xavi, Lali, Pedro, David, Raquel, Cris, Oscar.

Ja estem preparant una nova sortida del club que serà un partit de l’USAP, equip català de Perpinyà, punter de la lliga francesa i uns dels millors d’Europa. Tots els interessats en assistir al partit poseu-vos en contacte amb nosaltres en la nostra web http://www.rugbyvalls.es.tl/.

PROPER PARTIT DEL C.R.VALLS

2008-11-11T12:29:00.000Z

Si sou a prop, ja sabeu on anar el dissabte. Si voleu veure fotos del viatge que vam fer la setmana passada a Escòcia, només cal que mireu al facebook les fotos meves.

COSES QUE ES PODEN FER QUAN UN DISSABTE NO TENS CASTELLS NI RUGBY

2008-11-11T12:11:00.000Z

Com per exemple ajudar a un amic a fer uns plans per un curt a Miramar.

Aqui us deixo l'enllaç a un blog de l'Oscar on va penjar fotos i videos de la jornada:

http://elmeunomes.blogspot.com/2008/10/miramar-falta-gent.html

EL MILLOR ANALISI DE LA CRISI FINANCERA MUNDIAL

2008-10-28T13:08:00.000Z

Senzillament fantàstic.

http://www.youtube.com/watch?v=pFmYIFk5i1Q

Haruki Murakami

2008-10-23T09:02:00.001Z

Avui (23-10-08) fa un dia per parlar d’aquest autor. Després de remullarme pel jardí del Mas, ara soc al porxo per contestar els correus i veure com cada cop plou més.

Vaig comprar el primer llibre que tinc d’Haruki Murakami Tòquio blues ara fa quasi tres anys, quan la Montse i jo vam visitar per primera vegada l’illa blanca, Eivissa.
Vaig comprar el llibre per comentaris que havia escoltat i per solidaritat amb una llibreria que es dedica a la venda de llibres en català o com em va dir el meu amic peperu i merengue Jose, una llibreria catalanista.

Després de llegir Tòquio blues em vaig enamorar de la manera d’escriure d’aquest japonès i del tipus d’història que explicava, una història melancòlica d’adolescents depresius. Si, ja sé que no venen massa ganes de llegir una història d’aquest tipus, però el llibre és molt més que això.
Es llegeix amb molta facilitat, et trobes uns personatges amb que t’identifiques i si t’ha agrada el clàssic de J.D. Salinger El vigilant al camp de sègol, Tòquio blues és un llibre que et sembla del mateix món.

Després de les bones sensacions de Tòquio blues, el passat Sant Jordi em vaig comprar o em van regalar (no ho recordo) dos llibres més d’en Murakami: Kafka a la platja i El salze sec i la dona adormida.

Aquestes últimes vacances, on vam anar per segona vegada a Eivissa (però aquesta vegada amb bon temps i amb el Pau) vaig aprofitar per llegir Kafka a la platja. La lectura d’aquest segon llibre que llegia de Haruki Murakami va ser encara millor que la del primer. Un llibre que notes des de la primera frase que és del mateix autor de Tòquio blues, però et trobes amb un llibre més complexe on la realitat i la fantasia es barregen amb tanta normalitat que no s’et fa extrany que un home parli amb els gats
És una història que es divideix en dos, seguint un noi de quinze anys que creu que porta a sobre una maledicció i un home gran que és una mica totxo a causa d’un accident que va patir de petit.

La lectura del llibre em va enganxar tant que vaig acabar-lo, just quan acabavem de tocar terra a l’aeroport del Prat, així la lectura del lllibre i les vacances, es van convertir en una sola cosa, en un sol record dels dies de tranquilitat a les cales d’Eivissa.

Ara, llegeixo un altre llibre però no deixo de pensar en quan podré passar les pàgines d’ El salze sec i la dona adormida i poder tornar a llegir aquestes històries complexes amb aquest llenguatge tant senzill que m’enganxa tant.

Aquest links d'aqui sota són:

Una crítica més professional de kafka a la platja
http://216.239.59.104/search?q=cache:7MB0GpFRYhQJ:www.elkraken.com/R-Kafka_a_la_platja.html+kafka+a+la+platja&hl=ca&ct=clnk&cd=1

Un comentari sobre Tòquio blues més currat que el meu:

http://216.239.59.104/search?q=cache:1sMY1FZV6bYJ:www.relatsencatala.com/rec/Controller%3Frp_action%3Dview_relat%26rp_relat_id%3D190471+T%C3%B2quio+blues&hl=ca&ct=clnk&cd=2

I finalment el que diu la wiki sobre aquest autor:

http://ca.wikipedia.org/wiki/Haruki_Murakami

PRESENTACIÓ DEL CLUB RUBGY VALLS

2008-10-08T10:40:00.000Z

Si entreu a la web del nostre nou i petit club, podreu llegir la crònica del primer partit celebrat a Valls, que va servir per estrenar la nova equipació i vam celebrar un partit amistós amb el SEL Vilanova, que també és de nova creació.

També podreu veure les moltes fotos que es van fer. Per cert, soc el que porta el 2.

Pròxim partit: Dissabte a les 17,30h a Sitges

http://www.rugbyvalls.es.tl/

EL 23 DE FEBRERO d'Artur Pairot Ferré

2008-08-26T12:15:00.000+01:00

Estic de vacances i no torno fins el 6 de Setembre, però m'he escapat per penjar un altre escrit del meu amic Artur, com li havia promès a l'Helena. És un escrit dedicat a una profesora pel seu aniversari.

Espero que us agradi. Si hi ha algun error en el seu escrit, es culpa meva. He escanejat el text i potser hi ha algun error que se m'ha passat.

EL 23 DE FEBRERO

Hoy la he vuelto a ver. Ha sido en medio de una calle llena de ruido y humo. Pero ella era música en mi memoria. Así que el escenario no ha importado mucho. Ella es toda una señora. Con clase. Esa clase que uno tiene y se gana día a día. Como el prestigio. Le podía haber dicho lo elegante que iba tras los dos besos en la mejilla. Pero yo no era quien para adularla. Aunque a ella, en el fondo, le gustan los piropos bien lanzados. Y a quién no. Ronda los cincuenta pero en el fondo sigue siendo una niña. En cuerpo y alma.

Se ha pasado toda la vida luchando y trabajando que es lo que sabe hacer. Y le ha dado resultado. Un día uno de sus amores la abandonó y decidió trasladar su amor a dos mujeres: su hija y la literatura. Podria parecer que yo también fui uno de sus amores. No, ni mucho menos. Ella, como se suele decir, podría ser mi madre. En parte lo fue. Una madre adoptiva que en sus clases de francés no sólo enseñaba a conjugar los verbos avoir y étre. También nos enseñaba a ser personas. Yo aprendí muchas lecciones en aquella coqueta salita de Sancho el Fuerte número trece.

El primer día que entré allí salí llorando. Vaya bienvenida. Pero ya lo dice el refrán: quien bien te quiere te hará llorar. Y yo creo que ella quería y todavía quiere a todos sus alumnos. Sí, ya sé. A unos más que otros. Eso es inevitable. Lo cierto es que en aquella habitación pasaron cosas mágicas. Y no hubo varitas de hada madrina. Su varita mágica era un portatizas de color azul que le regaló una de sus “promociones”. Tampoco hubo fórmulas de abracadabra escritas en un libro mugriento. Las únicas fórmulas mágicas que allí encontré fueron “las reglas de andar por casa” de la gramática francesa. Ah, por cierto! Libro mugriento sí había. Pero casi siempre quedaba a mis espaldas de adolescente. Era un libro abierto que se reflejaba en el espejo de la salita. Yo era otro libro abierto. Y dejé que ella escribiera en mis páginas blancas algunas historias. Ahora las historias ya las cuento yo.

Pero si no hubiera sido por ella quizá no las contaría. Su coraje y valentía se contagiaban en cada palabra, en cada gesto y en alguna que otra regañina que me gané a pulso. Por impulsivo. Por eso hoy cuando la he visto todos estos recuerdos y muchos otros me han venido a la memoria. Quiero decir a las memorias. La de la cabeza fría y racional que no va mucho conmigo y he tenido que tragar. Y la del corazón caliente que tan bien se me da y que tantas veces me ha llevado al error.

A ella le quiero dar las gracias del único modo que buenamente puedo y sé. Con palabras. Porque cada uno en esta vida nace con un camino marcado. Y a veces cuesta mucho seguir esa senda. Lo más fácil es desviarse o quedarse en un hostal a medio camino. Mi camino parece tener un rumbo claro en ese mundo de fantasía e imaginación, de realidad y crudeza, que es la palabra disfrazada arte. Y quiero llegar a la meta cueste lo que cueste. Parte de la culpa la tiene ella Quizá mucha, no lo sé.

Esas cosas no se conocen en esta vida. De eso estoy seguro.

Asi que a ella, que nació medio siglo atrás para dar lecciones al mundo, le doy las gracias. A ella que nació un 23 de febrero nada lejano le quiero decir lo mucho que aprendí con y de ella. Y aunque todavía me queda mucho por aprender, hoy voy a permitirme el lujo de creerme en posesión de la verdad. Y a ella, precisamente hoy 23 de febrero de 1998. quiero echarle un piropo. Sí. A ti, Juana Mari. Quiero decirte, ya en primera persona, que lo que pasó diecisiete años atrás en el Congreso de los Diputados no fue nada, fue una tontería, si lo comparamos contigo. Porque el día que tú naciste sí que hubo un golpe de estado. Y menudo.

Artur Pairot Ferré

AQUESTA SETMANA NO ESTARÉ CONECTAT!

2008-08-12T06:56:00.000+01:00

Em conecto ara per dir que no podré conectar-me en tota la setmana. Fins molt aviat.

Una abraçada! (Ja semblo un teletubbie)

LA COLLA JOVES XIQUETS DE VALLS TRIOMFA A TALLINN!

2008-08-04T12:54:00.000+01:00

AQUI US DEIXO ALGUNES DE LES FOTOS QUE HE TROBAT A L'EDICIÓ DIGITAL DEL DIARI DE TARRAGONA ON PODREU VEURE COM ELS HA ANAT ALS COMPANYS DE COLLA PER LA REPÚBLICA BÀLTICA D'ESTONIA.

VEIENT LES FOTOS EM REAFIRMO EN QUE VAIG PENDRE LA DESICIÓ CORRECTA, COM US DEIA EN EL DARRER POST.

LA COLLA JOVES VIATJA A TALLINN! PERÒ JO NO HI ANIRÉ

2008-07-29T09:27:00.000+01:00

Diuen que hi ha les dones més maques d'Europa i la cervessa és molt barata, per tant és lògic que no hi vagi, oi?

VIATGE A TALLINN (ESTONIA)

Extret de http://www.collajoves.org/

A l'apartat de Publicacions hi podeu trobar un arxiu pdf amb tota la informació relacionada amb el viatge a Tallinn. A continuació hi ha un resum de les hores a tenir en compte en aquest viatge:

Vol Xàrter

Hora de concentració al local dia 31/07/2008 - 21:30

Hora arribada a Tallinn - 07:00

Hora de concentració a la porta de l'hotel dia 04/07/2008 - 20:00

Hora arribada avió a Barcelona - 01:30

Vol Divendres

Hora de concentració al local dia 01/08/2008 - 13:30

Hora Sortida avió - 17:50

Hora arribada a Tallinn - 22:50

Hora de concentració a la porta de l'hotel dia 04/07/2008 - 10:45

Hora arribada avió a Barcelona - 15:45

Vol Dijous

Hora de concentració al local dia 01/08/2008 - 09,30

Hora Sortida avió a Praha - 13,45

Hora arribada a Praha - 16,15

Hora Sortida de Praha a Tallinn - 21,15

Hora arribada a Tallinn - 23,55

Hora de concentració a la porta de l'hotel dia 04/07/2008 - 13,00

Hora sortida avió a Praha - 15,20

Hora arribada a Praha - 16,30

Hora Sortida de Praha a Barcelona - 20,50

Hora arribada a Barcelona - 23,15

BON VIATGE!

VOLEU UN GOSSET?

2008-07-10T10:56:00.000+01:00

M'han reenviat un mail d'una gent que fa 1 setmana va trobar un gos d'atura abandonat d'uns 3 mesos a Tortosa. És tranquil i ja està educat, si hi esteu interesats, em dieu alguna cosa i us passo el mail dels que tenen aquest gosset.

SALVEM EL PASTÍS!!!

2008-07-09T09:51:00.000+01:00

Una nit de ja fa uns anys vaig sortir de nit per Barcelona i em van portar a descobrir un local que em va enamorar a l'instant. Potser ara em molestaria el fum, però no per això el deixo d'estimar.

EXTRET DE VILAWEB

Músics contra el tancament del Pastís

Una vintena de músics toquen a Luz de Gas en un concert de suport al bar · La regidoria de Ciutat Vella manté l'expedient obert, però 'treballa' per evitar que es clausuri el local
Una vintena de músics actuaran avui a la sala Luz de Gas en un concert reivindicatiu organitzat per la plataforma Salvem el Pastís!. Els artistes volen protestar per la possibilitat que l'ajuntament de Barcelona clausuri l'històric bar Pastís, al cor de Ciutat Vella, que té un expedient obert per quinze queixes de veïns pel soroll. Hi participaran, entre altres, músics com Paco Ibáñez, Quico Pi de la Serra o Miquel Àngel Pascual (ex-Trinca).

La protesta ha esdevingut una reivindicació col·lectiva del sector de la cultura i de part de la ciutadania per evitar la desaparició de locals mítics de la Barcelona de nit, que són en perill de tancar-se, o ja ho han fet, com la Paloma, el London o el Cangrejo. La plataforma denuncia que la nova Barcelona 'fashion' i de disseny és en camí d'aniquilar els locals històrics de la ciutat, especialment els de música en viu, molts dels quals s'han vist obligats a tancar els últims temps per la rigidesa de la llei. A més, acusa l'ajuntament de voler regular la cultura i, de pas, de no sortir-se'n, amb exemples com el Maremàgnum, el Moll de la Fusta i el Poble Espanyol. La pressió de l'ajuntament va conduir el propietari del bar Pastís, José Ángel de la Villa, a penjar un rètol on anunciava que se'l traspassava, i va rebre força ofertes, però fonts de la regidoria de Ciutat Vella han assegurat a VilaWeb que la voluntat és d'evitar-ne el tancament, sempre i quan es vetlli 'pel desenvolupament de la vida veïnal'. Així, l'expedient al bar continua obert, però l'administració, juntament amb l'Institut de Cultura de Barcelona, treballa 'per garantir la continuïtat d'aquest tipus de locals', segons han assegurat a VilaWeb fonts de la regidoria. El bar, doncs, haurà de resoldre les deficiències que mostren les denúncies si vol continuar l'activitat. Unes denúncies que, d'altra banda, la Plataforma de suport al bar afirma que no s'han pogut demostrar. El mateix de la Villa explicava a VilaWeb fa poc més d'un mes que ningú no havia anat al local per mesurar-ne el nivell de soroll. I, d'altra banda, un veí que suposadament havia interposat una denúncia contra el bar va deixar de residir fa sis anys a l'edifici, tal com ha admès en una carta enviada a l'ajuntament per comunicar-ho. Altres artistes que també s'han adherit a la protesta i que participaran al concert són Mayte Martín, Rafa Pons, Miquel Pujadó, Laura Simó, i el pallasso Jango Edwards. T.B.

EL DELTA NEGAT

2008-07-08T09:53:00.000+01:00

El documental explica la destrucció dels espais naturals del delta del Llobregat.

En aquest viatge coneixem l’opinió i les experiències de diversos ciutadans del Baix Llobregat que miren amb preocupació i analitzen amb esperit crític la brutal transformació que ha patit el seu territori amb el desviament del darrer tram del riu Llobregat, l’ampliació del port i l’aeroport, la requalificació de sòl agrícola en industrial i urbà, la construcció de grans infraestructures com l’AVE, etc.

El documental es pot visionar i descarregar a la pàgina web:
http://www.eldeltanegat.cat/

“El delta negat” ha estat dirigit per la documentalista vallenca Elisenda Trilla, la qual també ha coescrit el guió conjuntament amb el guionista Albert Plans. La realització i el muntatge ha anat a càrrec de Joan Yves.

ARA

2008-06-23T15:47:00.000+01:00

Ara fa 10 anys que va morir el meu millor amic. Va marxar sense avisar però pel que em van dir, ja feia temps que era fora.

Pensant en ell, he volgut penjar algun dels seus escrits.

Era estudiant de Comunicació Audiovisual en la branca de periodisme i des dels 8 anys estava exhiliat a Pamplona, procedent del carrer de sobre casa meva.

Alguns dels seus escrits són treballs que havia d'entregar per la carrera, d'altres fruït de les ganes de treure els sentiments que amagava per sistema, no eren obres mestres però tots eren com a mínim interesants de llegir.

El meu millor amic era el meu millor amic per moltes coses: Per ser el primer amic que vaig enyorar. Per ser l'amic que esperava cada estiu tot i que les estades sempre eren curtes i a més tallades pel maleït apartament de son tiet a Salou. Per ser el focus d'atenció de petits i sobretot de grans quan arribava al barri, dels mateixos grans que em semblava que m'ignoraven. Per ser aquell amic d'infantesa que esperes perdre en l'adolescència i un dia descubreixes que t'equivoques. Per moltes més coses, també, però no les recordo, o potser si, però com dic a la Montse, soc molt dispers.

El cursor de la pantalla ha estat panpallugant una estona abans de que tornés a clicar al teclat i posés més coses sobre com era el meu millor amic.

Tots els seus escrits eren en castellà, les seves cartes i mails en català amb faltes, que jo intentava corretgir. Podría posar les coses que veien els altres: Bon estudiant, anglès? yes, francès? oui, impecable en el vestir, amb més marques de les que es podia permetre, però quan es va a col.legis de l'opus ja se sap.

Però jo el veig encara amb el model oficial de roba d'estiu de tots els nens del barri: pantalons curts blaus amb la vora blanca, samarreta imperi de mateixa i color, campings a conjunt i la pell molt morena. Les nenes anaven de vermell, però per la resta igual. Només quedaven unes clapes de blancor en les crostes als genolls de les estarrecades que en feiem i ens reobriem periòdicament.

També el veig amb la gravadora nova, comprada per fer pràctiques de periodisme i me l'imagino a la platja del Miracle de Tarragona, on va anar a gravar les onades del mar, per poder-le's escoltar de tornada amb el tren cap a Pamplona.

Em va dir la Rosita , la seva mare, que creu que va marxar amb la samarreta del Barça que tenia, la kappa de l'any del Ronaldo. Jo també tinc aquesta samarreta però quasi mai me la poso per no fer-la malbé. No crec que portés cap número, però si se n'hagués hagut de posar un, sens dubte hauria estat el 4 del Pep, idol de tota la familia, per joc, caracter i semblança física amb el meu millor amic i després convertit en quelcom més, doncs veient-lo és una mica com recordar al que ha marxat.

La Rosita estarà contenta de que l'Osasuna segueixi a primera per anar a fer una visita al Pep i als jugadors a l'Hotel, quan el Barça visiti Pamplona.

No sé com acabar, per tant acabo i us deixo amb un escrit del meu millor amic que encara no sé quin serà.

LA DUDA DEL ROBLE

Hola abuelo. Hoy estoy un poco triste porque mamá y yo hemos discutido. Ha sido por una tontería, por un vaso que se me ha caído, pero eso es lo de menos. Lo que me preocupa es que mamá ya no es la misma.

Tú, abuelo, la conoces mejor que yo. O al menos la conocías, porque con el cambio que ha sufrido, no podrías decir eso de “aquí está la mejor hija del mundo” que le soltabas a la mínima ocasión antes de darle un beso. Tú sabes también que todo lo bueno de la vida me lo habéis enseñado entre vosotros dos. Fue allá en el pueblo. Papá nos dejó pronto por esas cosas de la naturaleza que rodeaba el caserío y que también se lo llevó a él. Quién iba a decir aquel día de tormenta, en que yo todavía mamaba, que un rayo partiría nuestras vidas y la de él en dos. Pero la naturaleza es la única diosa a la que se le puede perdonar el hecho de que no tenga compasión.

Bueno, que te estaba contando lo de mamá. Que no es normal. Toda su vitalidad y sus sonrisas las ha escondido en algún rincón oscuro de su memoria y yo, yo no puedo entrar en su coraza. Ya no me deja. Hoy ha sido un vaso, ayer fue el mando a distancia y el fin de semana pasado que se me olvido coger el suplemento del diario. Vamos que el problema no pueden ser estos detalles absurdos. Yo creo que se está rebelando como si sufriera una nueva adolescencia. Pero abuelo, que ya va camino de los cincuenta. Que todos los sermones que yo he tenido que tragar se los podría soltar uno a uno. Porque aunque yo siga siendo un crío de veinte años, aprendo las lecciones y no las olvido. Eso si que me lo enseñaste tú. Junto al roble.

El aritza, como lo llamaba Aitor el de las ovejas. Yo ya no era pura inocencia cuando aquella tarde de agosto me llamaste y me pediste que me sentara. La poca sombra que daba el viejo árbol me cubrió por completo. Pero tú si que me dabas sombra. Aunque era una sombra diferente, de experiencia y sabiduría. Fue la única vez que te vi llorar. Yo entonces no entendí casi nada. Tenía catorce años y a esa edad y más en verano, un chaval sólo pensaba en jugar y pasarlo bien. Y en Celia, también pensaba en Celia. ¿Te acuerdas de ella abuelo? Era una chica de Bilbao que venía a pasar las vacaciones al pueblo. Que guapa era. Te enfadaste un poco cuando después de contarme lo de papá con pelos y señales y con una lágrima todavía acariciándote la mejilla, yo te pregunté que qué había que hacer cuando te gustaba una chica. Esa fue una de las pocas veces que te mosqueaste conmigo. Mosquearse con alguien es enfadarse con él. Te lo explico por si acaso, que los jóvenes utilizamos un lenguaje un poco sectario, particular. Sé que tú me entiendes. Siempre lo has hecho. Pero ahora estoy solo.

Sí. Me he dado cuenta que ya no dependo de nadie más que de mí. Y eso, abuelo, me aterra. Sí, ya sé que todos los fines de semana hablamos y que yo nunca te he fallado, pero…Bueno que ya no es lo mismo. Ahora yo estoy en la capital, estudiando en una universidad que dicen que es importante, haciendo lo que más me gusta, periodismo. Si no hubiera sido por ti y mamá yo no estaría donde estoy. Pero yo también he puesto mucho de mi parte. A partir de ahora no quiero pasar la vida teniendo que agradecer a los demás lo que han hecho por mí. Ahora quiero ir sólo ante el peligro, como el protagonista de la película esa que vimos en el cine viejo. Tranquilo, tú sigues siendo mi consejero. Y después está lo otro, ese más allá que tú llamas Dios y yo destino. Son en realidad, lo mismo pero con distintos nombres. La naturaleza hace de juez implacable y su maza siempre golpea sentencia. Yo no te voy a pedir a ti que escribas un titular de prensa ni tú a mí que ordeñe una vaca. Ambos sabemos que podríamos hacerlo, pero que cada uno siga su rumbo, su senda. Pero lo que si es seguro es que el roble es común. A ti, a mamá y a mi mismo.

Por eso le he dicho a ella que este fin de semana me acompañe al pueblo. Lo necesita. Todos necesitamos volver a los orígenes de vez en cuando, y más hoy en día, que el mundo se ha vuelto loco. Mamá ha dicho un no rotundo que me ha desgarrado un poco más el corazón. Ya sabes que yo siempre pienso con el corazón. Sí, la cabeza también la utilizo, abuelo. Pero soy joven y pasional y no me arrepiento de nada. De casi nada. Oye, cambiando de tema, que la chica aquella que te dije que me gustaba tanto, pues que ayer fuimos al cine juntos. A mi me hubiera gustado ver Titanic, que es una película muy romántica donde se mezcla amor y naturaleza, pero al final cedí y fuimos a ver otra película preciosa. Sí abuelo, ya sé que no te gusta que utilice estas palabras, como preciosa, divina, genial. Pero que el lenguaje no es de hombres ni de mujeres, es de personas. A ti te cuesta más de entender esto porque lo basas todo en la experiencia. Pero es que yo también he descubierto los libros. Tranquilo que no me voy a volver loco como el Quijote, Sancho Panza, que eres un Sancho Panza.

Bueno que te estaba contando lo de la película y se me ha ido el santo al cielo. Al final vimos Cinema Paradiso. Abuelo, una obra de arte. Si quisiera cabrearte un poco, hasta diría que la historia es mejor que las que me contabas tú junto al roble. No voy a hacerlo. No voy a apuñalar a mi consejero por la espalda. Aunque tampoco te voy a mentir. A veces tengo tentaciones. Y ahora te voy a meter la bronca. Una bronca cariñosa, abuelo, que yo también tengo derecho, o al menos eso dicen los libros. Mira, que después de ver la película con Marina, que así se llama la chica, me he dado cuenta que llega un momento el la vida en el que hay que coger el toro por los cuernos, coger el tren, que se suele decir. Y tengo el tren parado en la estación y voy a cogerlo. Que no me entiendes. Te lo explico. Que ya no soy un crío soñador lleno de pájaros en la cabeza. Que mis pájaros ya vuelan pero en la realidad. Y he decidido que este es el año y que no me voy a echar atrás. En la película preciosa que te decía antes, había dos protagonistas. Uno se llamaba Alfredo y el otro Totó. Alfredo era un hombre mayor que le enseña a Totó, un jovencito despabilado a golpe de destino, todo lo que es la vida. Lo único que no sabe explicar Alfredo al pequeño es lo del amor. No sexo no, abuelo. Eso ya lo sé, o eso creo. Me refiero a lo otro, al amor de verdad, ese que se da porque si y no para recibir algo a cambio. Vaya, como el amor de Jesús el de la Gregoria, que se fue a África a ayudar a los negros, que dices tú. Tú tampoco me has sabido explicar lo del amor abuelo. Tú, me lo has dado.

Y ahora que me lo podías explicar, vas y nos dejas. Joder abuelo, no sé, me parece tan injusto. Digo yo que la respuesta estará en la naturaleza. Eso espero, porque si no sí que me voy a volver loco como el Quijote. Oye, eso sí. Junto al roble te has quedado. Debajo de él, para ser más exactos. No abuelo, no es una broma macabra. Pero es que lo de la muerte…eso tampoco me lo explicaste. No te culpo. Perdona si he sido demasiado duro contigo pero te lo tenia que decir o explotaba. Quizá mamá esté también enfadada contigo por eso, por dejarnos de esta manera, sin avisar, de repente. Será la naturaleza.

Por cierto, puedes estar tranquilo por lo de las cartas, que no se lo he dicho a nadie. Si se entera alguien entonces sí que van a creer que estoy loco y eso, ya me lo decías tu, no es bueno. Una cosa es estar loco y saberlo, pero otra cosa es que lo sepan los demás. Oye, que en realidad los dos sabemos hasta donde queremos llegar. Que no me voy a andar con rodeos ni un segundo, ni una línea más.

Que no voy a volver al pueblo. El hijo de puta del alcalde se ha salido con la suya. Sí tú ya lo sabías. Cómo no ibas a saberlo. Que ha quitado el roble. ¿ Que no debería insultar de esa manera a nadie? Y una mierda. Es lo que es, un auténtico hijo de mala madre que siempre te ha tenido envidia. Y paciencia también tenía el muy cabrón. Mira que esperar a que estuvieras muerto para quitarlo. El sábado pasado estuve con Eustaquio, el enterrador, y me puso al día. Eustaquio también lloro. Pensaba que la gente como Eustaquio no lloraba nunca. Sí, ya sé que tu nunca has creído en la amistad y que Eustaquio no es tu amigo. Pero buenas partidas de mus que habéis ganado juntos. Que Federico y Pepe ya no sabían que hacer para encontrar excusas. Que no les dejasteis ganar ni una abuelo. Eustaquio es de otra manera a como tu lo veías. En el fondo es un trozo de pan, un romántico de pies a cabeza. Si no para rato se la iba a jugar con lo de la abuela. Toda la noche cavando con un candil y la complicidad de la luna para que la abuela descansara junto al roble. Cabezón, que eres un cabezón. Eso, lo que hizo el Eustaquio, es amistad y si no fuera porque eres así, te diría que amor. Bueno, ya te lo he dicho. Que tenía unas cuantas espinitas clavadas y como yo pienso con el corazón, no podía pensar bien. Y lo de tu entierro, menudo espectáculo, abuelo. Hasta el desgraciado ese que tenéis de alcalde vino a dar una lección de hipocresía. Que si no hay ningún problema para que sea enterrado aquí, que si era su último deseo a él le parecía bien, que la legalidad era algo que utilizaban los de la capital para controlar a la gente…Mecago en la puta, abuelo, y luego os quita, nos quitan, el roble, porque ese árbol no hace más que estorbar, es viejo y ya no sirve para nada y además, fíjate tú, justo en ese punto hace falta una farola para iluminar yo qué coño sé. Quizá es lo que te ha pasado a ti. Que te has ido creyendo que ya no servías para nada. Espero que la decisión la hayas tomado tú, pero con el arbitrio de la naturaleza. Arbitrio es como hacer de árbitro de fútbol, para que me entiendas.

Oye que te voy a decir otra cosa que sé que no te va a gustar. Gracias, abuelo, gracias por todo. Ya sé que suena a despedida, pero es que lo es, abuelo, me estoy despidiendo, Esta es la última carta que voy a meter en el roble. Sí abuelo en el roble. ¿Creías que lo habían jubilado? Pues ete aquí que hoy al salir de clase, en una explanada muy grande de baldosas negras que hay junto a nuestro edificio lo estaban colocando con ayuda de una pequeña grúa. No abuelo, no. ¿Cómo lo van a plantar en las baldosas? Que listo eres, como sabías lo que no cuadraba. El roble, nuestro roble, descansa ahora en un cuadradito de césped que hay en la explanada. Y te digo una cosa abuelo. Está solemne. Todo el mundo que pasa comenta algo y a mí me remueve las entrañas el no poder desvelar nuestro secreto. Pero lo de las cartas era algo entre tú y yo.

Y digo que era, abuelo, porque cuando me he acercado a ver como lo colocaban los jardineros, uno de ellos le comentaba al otro en tono de mofa que habían encontrado dentro unos sobres pero que sólo eran unas cartas. Sólo, abuelo. ¿ Te das cuenta que el jardinero ha dicho la palabra sólo? Si yo pudiera…Pero no puedo. Así que abuelo, te voy a decir adiós esta noche.

No será difícil meter la carta en el tronco hueco de nuestro viejo roble sin que me vea el de seguridad. Sí abuelo, el de seguridad también vigila lo de fuera. Dicen que mi universidad es una empresa privada. Vaya, que buscan dinero antes que otra cosa. Como los que abrieron los sobres del roble. Esos ni leyeron las cartas. Buscaban dinero, un mapa de un tesoro, algo material. Y el verdadero tesoro es lo que estaba escrito en ellas, abuelo. Tu y yo lo sabemos, abuelo. Y mamá, aunque ahora esté así y no quiera saber nada de nada, también lo intuye. El secreto de las cartas desde ahora será un secreto de tres. Que quién es el otro. Te voy a dar una pista abuelo, no es mamá. Incluso te voy a dar otra, no es la persona que las encontró el día que removieron la tierra junto a la cual descansáis, tú y la abuela. El otro no tiene nombre propio abuelo. Se lo podríamos poner pero no estaría bien.

El otro es el roble abuelo, el roble. Ese roble al que todos los días cuando entre y salga de clase saludaré con una sonrisa cómplice. Porque ese hijo de la naturaleza es más sabio que tú y yo juntos, más fuerte que los jardineros y la grúa que lo colocaron donde ahora está, y más noble que cualquier cosa en el mundo. ¿Y sabes por qué, abuelo? Porque no atiende a razones. Y tú me dirás que eso ya lo sabías, que es natural, y que esa lección ya me la habías enseñado. Pero abuelo, no mientas ahora. La lección de la naturaleza te la sabías bastante bien, confiabas en ella más incluso que la abuela. Pero te olvidaste de lo más importante, abuelo. Te olvidaste de comunicar. Sí abuelo, sí. En vez de ser tan cabezón y egoísta con los demás en el pueblo, deberías haberles contado lo importante que era ese roble para ti. Y quizá te hubieran dejado en paz. Ya ves. Y ahora, ironías de la vida, el roble se ha venido conmigo a la facultad.

Tú te hubieras imaginado muchas historias en las que el roble era el protagonista. De hecho es lo que hacías conmigo. Si había un duende, salía del roble, si era un hada madrina convertía el roble en una mansión enorme y llena de lujo y si una hilera infinita de trabajadoras hormigas guardaban sus provisiones en algún lugar, cómo no, ese era el roble. Pues ya ves, abuelo. Que el protagonista de tus historias se ha vuelto contra ti. Y ahora las historias las cuento yo. Seguro que es una especie de relevo generacional del que nosotros controlamos una parte y la naturaleza otra. O sea, que eso que tú llamas Dios y yo destino, tiene mucho de naturaleza. Y si no, que se lo pregunten al roble.

Xuptéstimo.
Artur Pairot Ferré.

JA ARRIBA LA FESTA MAJOR!

2008-06-19T09:35:00.000+01:00

Ja està al caure, ja som a punt d'olorar polvora i d'omplir els carrers de dia i de nit. Ja arriba la nostra Festa Major.

Visca Sant Joan 2008!

Aqui teniu el programa de festes en pdf:

http://www.ajvalls.org/uploads/santjoan08programa.pdf

PER FESTA MAJOR: EL BOLADÍS!

2008-06-13T09:45:00.000+01:00

BONA FESTA MAJOR PER TOTS ELS VALLENCS I BONA REVETLLA PER LA RESTA.

AQUI US DEIXO EL VIDEO QUE PROMOCIONA LA BEGUDA OFICIAL DE LA FESTA MAJOR DE VALLS 2008, EL BOLADÍS.

VIDEO DE VISIÓ OBLIGATORIA :)

www.youtube.com/watch?v=PTyXo0yY4AI

DESPRÉS DE QUASI 1 MES...

2008-06-12T13:13:00.000+01:00

De que s'hagi celebrat el dia de l'orgull friki i de que només hagi anat a veure la nova pel.li de l'indy 1 sola vegada, us adjunto la imatge que demostra que el friki no es crea a causa de la testosterona adolescent, sinó que apareix ja en l'adn de certs individus de ben petits.

Preparats, llestos...JA!

I de regal, us poso un enllaç per descarregar un guió descartat per George Lucas i que encantava a Spielberg i Ford per fer aquesta esperada quarta part( en anglès, es clar).

http://www.lashorasperdidas.com/index.php/2008/06/12/cierto-guion-que-os-puede-interesar/

JA HE ANAT A VOTAR.

2008-06-07T10:45:00.000+01:00

Si, soc militant d'un partit polític, i què?

I soc militant d'esquerra.

Dic això pel que es diu al carrer i al meu entorn sovint, quan reaccionant a les males polítiques, hi ha algú que em diu "tots fan el mateix, tots són iguals" i jo no hi estic d'acord.

No tots els polítics són iguals, no tots els partits són iguals i avui, es demostra que esquerra és un partit diferent a la resta.

Avui la gent d'esquerra vota sense cap tupall els seu president i secretari general i tot i que els mitjans ho han vestit com una gran crisi, el que està clar que passarà avui és que succeirà una cosa molt clara, guanyarà esquerra.

Guanyarà esquerra per la gran participació que crec que hi haurà, per l'exemple del que els altres partits no són capaços de fer i pel que passarà després al Congrés del dia 14 (On no hi seré, el Pau fa 1 any i lo primer és el xiquet que el partit. Al cap i a la fí soc un militant més o menys pasiu) doncs això que deia, que el 14 tant qui hagi guanyat com els que hagin perdut s'hauran de posar d'acord en moltes coses i això farà un partit més fort i això serà bò per Catalunya.

Serà bò per tota Catalunya, no només per la Catalunya de la gent de la ceba, sino per tots els catalans que no parlen i/o no es senten catalans i pels catalans que ni tant sols es senten espanyols.

Si esquerra és forta tots els que vivim en aquesta terra tindrem una garantia que hi haurà algú que es plantarà on els altres partits diguin amen a a Madrid. No penso en el govern espanyol com si fos el dimoni, sinó com el que han estat sempre: Uns putes, uns punyeterus que sempre s'aprofiten de les nostres febleses ( p.e. el pacte mas-zp).

No res, podria dir més coses però ja està bé per ara. Mira avui he aprofitat una estona per parlar de política, per variar. Suposo que no ho faig més sovint per no posar-me de mala llet.

http://www.ercfutur.cat/

http://www.gentdesquerra.cat/

http://www.reagrupament.cat/novaweb/

http://www.esquerraindependentista.cat/

Ah! Per cert, els que he votat no han guanyat.

PRÒXIMAMENT...PEL PASSAT DIA DE L'ORGULL FRIKI!

2008-05-27T09:55:00.000Z

Us demostrare amb una imatge que el friki no es fa, sinó que es porta a la sang.

LA NOTICIA PATÈTICA DE LA SETMANA...O com a la convergent Mansilla li surt la vena picoleta ( vé de familia)

2008-05-26T12:55:00.000Z

El Consell de l'Alt Camp guardona l'Assemblea de Joves de Valls per la seva 'defensa del territori' i li treu el premi l'endemà

El Consell Comarcal de l'Alt Camp s'ha fet enrere en la decisió, presa ahir per un jurat, de guardonar l'Assemblea de Joves de Valls amb el VI Premi a la Millor Idea Jove de la comarca, en el marc de la Nit de Premis

El Consell Comarcal de l'Alt Camp s'ha fet enrere en la decisió, presa ahir per un jurat, de guardonar l'Assemblea de Joves de Valls amb el VI Premi a la Millor Idea Jove de la comarca, en el marc de la Nit de Premis. Aquest dimecres al matí l'ens traslladava el veredicte i anunciava a la premsa que l'Assemblea de Joves era l'entitat mereixedora del guardó -600 euros- 'per la seva defensa del territori'. Però cap al migdia, l'ens ha comunicat que el jurat s'haurà de tornar a reunir per emetre un nou veredicte, ja que l'Assemblea de Joves -un col·lectiu molt crític amb algunes polítiques locals- no compliria alguna de les bases de la convocatòria, segons el Consell

DIJOUS 22 ÉS EL DIA!!!

2008-05-20T12:07:00.001Z

Dijous 22 de Maig, el que s'anomena a Estats Units com a Memorial Day, serà la data en que s'estrenarà la nova pel.lícula del doctor Henry Jones Jr. més conegut com Indiana Jones.

Seguint la tradició freak d'anar el més aviat possible a l'estrena, em preparo la feina per poder fer campana dijous i anar a la primera sessió del cinemes icaria de bcn (11,30h) per poder veure-la en versió original amb subtítols en castellà. En principi m'havia d'acompanyar un company freak mexicà, però sembla que no hi podrà anar aquesta setmana, per tant suposo que hi aniré sol (Jo no m'espero ni una hora més per veure-la ni per ma mare!).

Salut i espero que els que ja tenim una edat, tornem durant un parell d'hores a ser nens;)

http://es.youtube.com/watch?v=lPTJ4v6KPrg

ADHESIÓ AL MANIFEST BLOCAIRE CONTRA EL TRANSVASAMENT

2008-05-15T08:04:00.000Z

Aprofitant que feia dies que no penjava cap post, aqui deixo aquest que he trobat al bloc del Jaume i que val la pena reproduïr.

LO RIU ÉS VIDA!

MANIFEST BLOCAIRE CONTRA EL TRANSVASAMENT

Els blocaires volem sumar-nos al rebuig que el projecte de transvasament de l’Ebre a Barcelona ha generat a la societat civil del territori. Considerem que la mesura no està justificada i que la canonada que ha d’unir la xarxa del Consorci d’Aigües de Tarragna (CAT) amb la d’Aigües Ter-Llobregat (ATLL) serà una infraestructura permanent que perpetuarà la dependència hídrica de l’àrea metropolitana de Barcelona.

• Per tot això, denunciem l’alarmisme i la manipulació que el govern català i l’Agència Catalana de l’Aigua estan fent de la falta d’aigua i de la insuficiència de les últimes pluges, per justificar el transvasament de l’Ebre a Barcelona. A més, reclamem una informació transparent sobre la millora de la situació dels pantans i també de les aigües subterrànies de les conques internes de Catalunya, ja que l’últim episodi de pluges també ha degut recarregar els aqüífers.

• Denunciem que aquesta política respon als interessos especulatius que pretenen consolidar un model de territori insostenible, de creixement sense límits, que perjudica les Terres de l’Ebre i la resta de territoris perifèrics. Els transvasaments reforcen el consum d’aigua de les grans conurbacions urbanes i les noves zones residencials; generen més expectatives de consum insostenible, d’especulació urbanística, i de destrucció del territori, perquè al mateix temps també fomenten un ús desmesurat de l’aigua, tant a les cases com a les indústries. Els transvasaments no són la solució, sinó l’estalvi, la reutilització de cabals, la recuperació d’aqüífers contaminats i la dessalació.

• Advertim que no es pot parlar de transvasament temporal degut a la sequera, ja que això és un insult a la intel·ligència de la població de Barcelona i de la resta del país. La mesura no contribuirà a canviar el model de gestió del consum, ja que no es revisaran ni es limitaran les concessions a indústries, urbanitzacions, nous regants o complexos turístics. L’ampliació del minitransvasament a Barcelona afavorirà un projecte, la interconnexió de xarxes, al qual la Generalitat va voler renunciar perquè no complia els principis de la nova cultura de l’aigua.

• Fem una crida a la dignitat i la responsabilitat de la classe política de les Terres de l’Ebre, especialment als càrrecs electes de tots els partits polítics, perquè sàpiguen estar a l’altura i defensen els interessos del territori, davant d’aquest engany flagrant als ciutadans, que van acudir a les urnes confiant que els transvasaments ja havien quedat enterrats, i que Catalunya apostava per consolidar la nova cultura de l’aigua.

• Reiterem la nostra oposició a qualsevol transvasament i a la interconnexió de xarxes inclosa en el decret de sequera, ja que obre la porta a d’altres transvasaments, i manifestem el nostre suport a la dignitat de les Terres de l’Ebre, a la Plataforma en Defensa de l’Ebre i qualsevol altra entitat o col·lectiu que compartisca la causa i l’objectiu d’aturar aquest tipus de projectes. Per tant, donem tot el suport a la convocatòria la manifestació del 18 de maig a Amposta, així com a les properes accions que en el mateix sentit es puguen anunciar en els propers dies.

Ebresfera (Terres de l’Ebre), 15 de maig de 2008

AVÍS PELS FANS DE BOLA DE DRAC...

2008-04-06T14:25:00.000Z

Tingueu a la vora una bossa o paperera, per si teniu problemes estomacals.

Aqui us deixo, amb molta tristesa, això que he trobat a http://www.lashorasperdidas.com/:

Tal y como advertía JC_esar, Joblo tiene unas cuantas fotos del set de rodaje de Dragonball, la adaptación cinematográfica del manga más famoso de la historia. Joder, ahora que lo pienso, James Wong (Destino final, El único) tiene un pelín de responsabilidad entre sus manos.
Las fotos no son nada del otro mundo pero por lo menos muestran por dónde van a ir los tiros. En la peli, un chavalín llamado Goku, se lanza a la búsqueda del gran maestro Roshi y de las 7 Bolas del Dragón a petición de su agonizante abuelo. Goku deberá cumplir su misión antes de que el malvado Piccolo utilice las Bolas Mágicas para apoderarse del mundo.
El reparto lo componen Justin Chatwin (Goku), Chow Yun-Fat (Roshi), James Marsters (Piccolo) y Emmy Rossum (Bulma). Habrá que esperar hasta el 8 de abril de 2009 para comprobar si la cabeza de James Wong merece seguir en su sitio.

NOMÉS PER NOSTÀLGICS MENJA-RATOLINS

2008-04-03T09:45:00.000Z

Per fí ha arribat la sèrie que ens va fer comprar un revista tan cutre com era TELEINDISCRETA!

Si senyors, fins ara només es podia comprar d'importació a llocs com FREAKS de BCN, però ara s'ha editat la colecció complerta amb tots els episodis d'V.

A banda d'aquesta edició, hi ha d'altres edicions:

PREUS FNAC(a partir de Sant Jordi):

COLECCIÓ COMPLETA: 55,15€

Pack V (Miniserie original) + V: La batalla final: 32,15€

Pack V: Episodios finales: 32,15€

PREU DVD GO:

COLECCIÓ COMPLETA: 54€

COLECCIÓ COMPLETA A MEDIAMARKT: 45,90€

Ja veieu que baratu, baratu no és però ja es suposa que això no ho compra qualsevol, sinó només els fans, fans que no tinguin en compte el nivell del FX i que encara tenen somnis amb la DIANA.

Ah! també és un altre bon regal pel dia del orgull FRIKI;)

EL MILLOR REGAL PEL DIA DE L'ORGULL FRIKI!!!

2008-03-31T15:24:00.000Z

Ho acabo de trobar a la pàgina de l'FNAC:

Padre de familia presenta Blue Harvest (Edición especial)
Dominic Polcino

Fecha lanzamiento: 02 04 2008
Idiomas:
Alemán sonido: dolby digital 5.1Inglés sonido: dolby digital 5.1Español sonido: dolby digital 5.1
Formato:
televisión 4:3
Subtítulos:
Alemán Italiano Español Turco Inglés para sordos
Duración:
48 minutos
Director:
Dominic Polcino
Precio: 31,95
Precio Fnac: 28,95 €

'Padre de familia presenta Blue Harvest' es la desternillante comedia que parodia plano a plano la mítica película 'La Guerra de las Galaxias', como homenaje en su 30 aniversario. Este DVD está supervisado y aprobado por George Lucas y es totalmente inédito. Peter es Han Solo, Lois es Leia, Chris es Luke Skywalker y Brian aparece como Chewbacca y Stewie planea dominar el mundo en su papel de diminuto Darth Vader. Los Griffin dan una vuelta de tuerca a la más famosa saga de ciencia ficción de todos los tiempos en esta parodia del universo Star Wars de 48 minutos, obligatoria para todos los fans de Padre de Familia. Esta edición contiene: camiseta, tarjetas de colección, folleto de 20 pags. sobre la producción y gafas 3D.

ESTRENA AMB DVD DE LA PEL.LÍCULA CASTELLS!

2008-03-26T12:25:00.000Z

A continuació, us poso fragments d'un escrit del director i la productora de la pel.lícula, adreçat als components de la Colla Joves Xiquets de Valls, protagonistes de la pel.lícula.

Hola Joves,

Després de molts feina i d'uns quants mesos, si no anys, finalment podem anunciar l'edició del DVD de Castells. Al final hem fundat la nostra pròpia edició de DVDs que es diu Doccollection, i castells és el número 1.

Per als interessats, poden comprar el DVD a través de la nostra pàgina web http://www.doccollection.de .

Estaria molt bé si poguéssiu publicar una petita notícia amb el link a la vostra pàgina web, i en general fer tanta publicitat com pugueu per a que poguem cobrir els gastos com més ràpid millor.

Estem contents que finalment el DVD hagi sortit, i esperem que us agradaran els petits extres que hi hem posat.

Molts records a tothom i Visca la Colla Joves!

JUNO

2008-03-12T10:14:00.001Z

Juno, nom de dona, a part de dona de Zeus i deessa. Ara també és nom d’un personatge de ficció i el nom d’una pel·lícula d’èxit.

Una pel·lícula que va començar sent petita ( petita per la indústria americana, es clar), amb un guió fet per una debutant, que com a currículum tenia, entre d’altres coses, l’experiència de ser stripper i amb el nom artístic de Diablo Cody i la majoria d’actors desconeguts, ha acabat sent un èxit de públic i un èxit crític en forma de premis, l’últim, el mateix OSCAR pel millor guió original per la mateixa Diablo Cody.

Tota aquesta primera part del post , pot semblar una crítica periodística d’una peli de cine, però ara ja paro.

Vam anar a la primera sessió de les 16,25h i vam compartir sala amb una dotzena de persones aproximadament, a la sala més gran dels JCA cinemes de Valls.

Evidentment, la peli em va agradar, sinó no estaria fent un post.

XQ?

Doncs, per ser una peli curta ( 1h 30’+ -). Com d’altres que he vist últimament (REC, CLOVERFIELD-MONSTRUOSO, JOHN RAMBO o HABITACIÓN SIN SALIDA).

Per tindre uns personatges molt autèntics ( en el sentit de realitat i en el sentit de guais).

La protagonista, que té el mateix nom que la peli, és una adolescent fora de lo normal (al cinema, em refereixo). És un d’aquells papers protagonistes que fan descobrir a un actor, en aquest cas, una actriu.

Veient la pel·lícula i escoltant al personatge de la Juno, vaig recordar un vespre que passejava pel carrer dels cines Verdi amb una companya de classe i vam veure una pintada que no era ni un tac, ni era reivindicativa, sinó que estava dedicada al personatge d’Amelie i pel que posava, semblava feta per noies. La veritat es que es feia estrany de veure una pintada cinèfila i feminista . Suposo que si això fos la norma en qüestió de pintades, les parets estarien més netes i serien més interessants.

Tot això ho explicava per dir que quan veia la pel·lícula, el personatge de Juno, em semblava que també es mereixia una pintada com aquella que havia vist dedicada a Amelie.

No res, no us explicaré l’argument, ni em posaré a descriure el personatge de Juno o d’altres, prefereixo que vegeu la peli. I si no la veieu, doncs serà que preferiu fer un altra cosa. Doncs, buenu.

PENSANT EL PRESENT QUE ENS TOCA...

2008-03-07T11:30:00.000Z

...només veig una solució per continuar endavant: No oblidar...

ÍTACA

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, has de pregar que el camí sigui llarg, ple d'aventures, ple de coneixences. Has de pregar que el camí sigui llarg, que siguin moltes les matinades que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven, i vagis a ciutats per aprendre dels que saben. Tingues sempre al cor la idea d'Ítaca. Has d'arribar-hi, és el teu destí, però no forcis gens la travessia. És preferible que duri molts anys, que siguis vell quan fondegis l'illa, ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí, sense esperar que et doni més riqueses. Ítaca t'ha donat el bell viatge, sense ella no hauries sortit. I si la trobes pobra, no és que Ítacat'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet, sabràs el que volen dir les Ítaques.

Més lluny, heu d'anar més lluny dels arbres caiguts que ara us empresonen, i quan els haureu guanyat tingueu ben present no aturar-vos. Més lluny, sempre aneu més lluny, més lluny de l'avui que ara us encadena. I quan sereu deslliurats torneu a començar els nous passos. Més lluny, sempre molt més lluny, més lluny del demà que ara ja s'acosta. I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.

III

Bon viatge per als guerrers que al seu poble són fidels, afavoreixi el Déu dels vents el velam del seu vaixell, i malgrat llur vell combat tinguin plaer dels cossos més amants. Omplin xarxes de volguts estels plens de ventures, plens de coneixences. Bon viatge per als guerrers si al seu poble són fidels, el velam del seu vaixell afavoreixi el Déu dels vents, i malgrat llur vell combat l'amor ompli el seu cos generós, trobin els camins dels vells anhels, plens de ventures, plens de coneixences.

http://uk.youtube.com/watch?v=eCz0y-IXbdc

I PER GALLINA DE PIEL:

http://es.youtube.com/watch?v=bLyrEQJlGmY&feature=related

2014: EL PAÍS QUE VOLEM:CICLE DE CONFERÈNCIES A VALLS

2008-02-01T11:55:00.000Z

• 7 de febrer 19.30 h, a l’IEV

ALFONS LÓPEZ TENA
"Catalunya sota Espanya: l’opressió nacional en
democràcia"

López Tena, vocal del Consell General del Poder Judicial, es replanteja la relació entre Catalunya i Espanya des d’una sòlida formació jurídica, política i econòmica i un profund coneixement dels moviments d’alliberament nacional que han reeixit en processos d’independència al llarg dels segles XIX i XX. Un discurs demolidor que mostra les vergonyes de l’opressió nacional en democràcia.

• 6 de març 19.00 h, a l’IEV

CARME PORTA
"La família i els nous usos socials del temps"

La Secretaria de Polítiques Familiars i Drets de Ciutadania, de la Generalitat de Catalunya, impulsa el Pla estratègic sobre els usos i la gestió dels temps a la vida quotidiana, per millorar la quantitat i la qualitat del temps personals i familiars, i provocar un canvi en la concepció del temps i dels espais que condueixi a un ús del temps més lliure. Perquè un país més lliure també s’aconsegueix amb unes persones més lliures. La màxima responsable d’aquesta Secretaria ens en parlarà.

• 24 d’abril 19.30 h, a l’IEV

ORIOL JUNQUERAS
"Primavera de República"

El 14 d’abril de 1931, ara fa 77 anys, el líder d’Esquerra Republicana de Catalunya, Francesc Macià, va proclamar la República Catalana, después del triomf aclaparador de les eleccions municipals del 12 d’abril. Al cap d’uns dies, Macià, com a president del govern provisional de la República, arriba a un pacte amb el govern republicà espanyol i es crea la Generalitat de Catalunya. L’Oriol Junqueras ens narrarà de manera esplèndida aquella Primavera de República.

• 8 de maig 19.30 h, a l’IEV

JOAN COSCUBIELA
"Sobiranisme i sindicalisme"

Joan Coscubiela, secretari general de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya, ens oferirà la seva mirada social sobre la construcció nacional de Catalunya al segle XXI. Com s’ha d’entendre la nació de 8 milions de persones, quin es el model de construcció nacional possible i útil, quins són avui els conceptes de sobirania i d’estat, quin paper ha de jugar la societat catalana en una realitat marcada per la globalització de l’economia, la pèrdua de pes de les regulacions públiques i la hiperactuació del mercat.

2014:
EL PAÍS QUE VOLEM

Cicle de conferències a Valls

Ara que ens acostem al 2014, quan farà 300 anys de la derrota de l’Onze de Setembre de 1714, és una bona oportunitat per preguntar-nos quin país volem.

Des d’ERC de Valls volem contribuir a aquesta reflexió amb un cicle estable de conferències perquè persones diferents ens donin l’opinió sobre diversos aspectes polítics i socials, amb el denominador comú del procés cap a la independència que creiem que el nostre país ha d’emprendre per assolir la seva plenitud social i nacional.

Aquí presentem una primera edició del cicle, que volem que tingui continuïtat i que està obert als suggeriments i participació de tots els vallencs.

UNES PARAULES PELS CATALANS DE PART DE RAMON CHAO

2008-01-30T11:02:00.000Z

Això m'ho ha enviat el Pep, que es regidor d'esquerra per Valls.

Us envio aquestes sàvies paraules de Ramón Chao. Com que costa tant
trobar algú que ens estimi...

Artículo aparecido en La Voz de Galicia. Febrero de 2007.

Me gustan los catalanes porque a lo largo de su historia acogieron e
integraron a íberos, fenicios, cartagineses, griegos, romanos, judíos,
árabes y toda clase de charnegos y sudacas, sin conocer los problemas
que afectan ahora a Francia; es un ejemplo.

Me gustan los catalanes porque ya el 7 de abril de 1249 (uno va hacia
Matusalén) el rey Jaime I nombró a cuatro prohombres de Barcelona (los
paers) para dirimir los conflictos de la ciudad sin violencias ni
reyertas. Esos hombres sabios, que pasaron a cien en 1265, (el Consell
de Cent), iniciaron el sistema del gobierno municipal de Barcelona.
Gracias a ellos reinó allí la concordia, y antes de empuñar las armas
prefirieron siempre emplear la razón.

Me gustan los catalanes porque en toda su historia no han ganado ni una
sola guerra, y encima les da por conmemorar como fiesta nacional una de
las batallas que perdieron en 1714 a manos de las tropas de Felipe V de
Borbón. Cataluña había dejado de ser una nación soberana. Desde
entonces, cada 11 de septiembre muchos catalanes y catalanas, como hay
que decir ahora, se manifiestan para reclamar sus libertades.

Me gustan las catalanas porque una de ellas, joven y bien plantada por
cierto, no vaciló en pegarse a mi espalda durante cuatro días en el
asiento trasero de una vespa cuando recorrí la península en pos de
Prisciliano.

Me gustan los catalanes porque tienen de emblema un burro tenaz,
trabajador y reflexivo, muy alejado del toro ibérico cuyas bravas y
ciegas embestidas lo abocan la muerte. Estos animales son de una raza
registrada, protegida, y prolíferos sementales. Al igual que el cava, se
exportan a numerosos países para mejorar la especie autóctona, como a
Estados Unidos, donde crearon el Kentucky-catalan donkey . Y allí no
piensan, ni mucho menos, en boicotearlos. Cierto es que en el carácter
catalán confluyen las virtudes del asno. Pero los rasgos diferenciales
no se limitan a los de este cuadrúpedo. La población catalana se define
por una doble característica : el seny y la rauxa. El seny implica
sabiduría, juicio mesurado y sentido común. Tenía seny aquel catalán que
iba en un compartimiento de un tren al lado de la ventanilla. Tiritaban
de frío y los otros pasajeros le pidieron que la subiera: 'Es igual',
contestó a varias solicitudes, hasta que un mesetero se levantó furioso
y alzó la ventanilla... ¡cuyo cristal estaba roto! 'Es igual', volvió a
repetir el buen hombre con toda su santa cachaza.

Al seny le responde la rauxa, asimilable a la ocurrencia caprichosa, la
boutade (frase ingeniosa y absurda). Cuando de joven y surrealista Dalí
iba en el metro y veía a un cura con sotana, le decía: 'Siéntese,
señora'. La alianza de estas dos facetas en un solo individuo forma el
carácter catalán, que se comunica, se comparte y se aprecia. El otro día
al regresar a París en avión desde Barcelona quise ayudarle a un
pasajero, dada la exigüidad del espacio, a ponerse el abrigo: 'No, por
favor, no se moleste, que bastante trabajo me cuesta a mí sólo'. Pero lo
más refinado lo percibí en el taller del ceramista Artigas. Él y Joan
Miró estaban trabajando en el mural del aeropuerto de Barcelona. Le pedí
a Miró que le dedicara una lito a mis hijos. Puso: 'Para Manu y Antoine,
afectuosament'. Cuando la vio Artigas hizo este parco comentario: 'Te lo
escribió en catalán para ahorrarse una letra'.

Me gusta Cataluña porque allí, según Arcadi Espada, don Quijote recobró
la razón, sin duda contagiado por el seny . Me hubiera dado mucha pena
que el Ingenioso caballero muriera loco.

Me gusta Cataluña en fin y sobre todo porque uno de mis hijos eligió su
capital para vivir en ella por ser una ciudad abierta, tolerante y discreta.

Ramón Chao

Músico, escritor y periodista, Padre del cantante Manu Chao y Caballero
de las Artes y las letras por el gobierno francés.

HA NASCUT RUGBY VALLS!

2008-01-17T10:55:00.000Z

Que pot fer un pare de familia, amb l'edat de Jesucrist quan el van crusificar?

Doncs entrenar a rubgy, es clar!

Això és el que faig des del mes passat, junt amb un grup de sonats pel rugby que mai haviem entrenat. Bé, ara ja tenim alguns companys que ja tenen alguna experiència i va millor.

Si voleu saber més coses sobre rugby valls i els seus components:

http://www.rugbyvalls.es.tl/CASA_HOME.htm

De moment només entrenem, això si, esperant tenir algun dia nivell per jugar en una lliga.

BLANC I NEGRE

2007-12-30T20:45:00.000Z

Diuen que totes les coses tenen el seu contrari, així doncs, si nosaltres vivim aqui amb pisos, especulació i contaminació, a l'altra banda del món hi haurà...

http://www.newzealand.com/travel/International/

PITGEU PLAY

FELIÇ ANY 2008!

2007-12-30T10:18:00.000Z

Bones,

Us desitjo que passeu una bona sortida i entrada d'any i si sou per aqui a prop, podeu anar a la festa que es celebrarà després de mitjanit al local de la Colla Joves Xiquets de Valls.

Es una festa que s'ha muntat per fer passar una bona estona a la gent que hi vulgui participar i a més no s'ha de pagar cap entrada, només pagaràs les begudes, a no ser que els teus amics t'invitin.

De moment, no s'ha apuntat massa gent i per això es farà servir una sala més petita per poder-la calentar amb més facilitat. Si hi esteu interesats, aneu-hi a partir de la 1:00 de la nit o aviseu a gent de la colla amb temps, doncs la porta del local es tancarà després de que la gent hi entri.

Ja sabeu, una lloc més on passar la nit de cap d'any.

L'EXCITORIAL

2007-12-26T20:30:00.000Z

Bon Nadal i cada ovella al seu corral ! (ESCRIT AHIR A LA 1:30H APROX.)

La mare qui va parir aquest Word dels collons que no para de posar-me per defecte el castellano com a idioma. Si sabés el cabró que ha dissenyat això la quantitat de mala llet antiespanyola que genera per una tonteria tant petita, no es posaria mai més davant d’una pantalla d’ordinador.

Però al cap i a la fi, de qui hauria de tindre por, d’un catalans emprenyats? El català emprenyat és inofensiu, serveix per fer una mani abans d’unes eleccions espanyoles (que no generals, qui diu generals ja sabem on té la mirada) i després el resultat serà el mateix de sempre. Ens manarà el policia fill de sa mare que ens voldria morts o ens manarà el policia bambi, que amb bones paraules ens farà sentir més lliures dins d’una gàbia amb aire acondiconat i que seguirà tenint elements que només veuen crostes perilloses, en comptes de lluitar per treure crostes del cap del ministre que no fa res per impedir tancar repetidors.

El sociata de la crosta avui deu tenir ardor, després de la pel·lícula i el reportatge posterior sobre Francesc Macià. I els que no veiem crostes sinó estels amb somnis, també hem de tindre ardor, un ardor diferent al sentir les paraules d’en Macià o si voleu d’aquest Macià cinematogràfic. Com no ens ha de fer mal d’estomac, si quan estàs veient la pel·lícula i surt en Cambó, tot el que diu sembla tret dels discursos del polítics actuals del nostre país?

I direu, quines solucions proposes. Jo? Cap, només soc un altre català emprenyat i això, per desgràcia no serveix de gaire.

Una alumna discapacitada de l'EOI de Valls espera des de fa mesos que s'instal·li un ascensor

2007-12-11T10:55:00.000Z

EXTRET DE www.vallsanuncis.com

Valls.- Una alumna discapacitada física que estudia a l'Escola Oficial d'Idiomes (EOI) de Valls espera des de fa mesos que s'instal·li un ascensor a l'edifici de Can Segarra situat a la plaça del Blat, seu de l'EOI, on hi cursa el 2n curs d'anglès des del passat mes de setembre. La manca d'ascensor obliga la Patrícia que va en cadira de rodes a pujar a l'escola amb l'ajut dels seus companys. Ja fa temps el grup municipal d'ERC va denunciar aquesta situació en el ple de l'Ajuntament. El partit va arrencar el compromís que s'agilitzaria la instal·lació de l'ascensor i que aquest estaria construït al febrer del 2008.

PACO IBAÑEZ A VALLS

2007-12-06T11:03:00.000Z

PACO IBÁÑEZ EN CONCERT

Data: 15/12/2007 Hora: 22h Lloc: Teatre Principal

El missatge vital, cultural i social dels més alts representants de la poesia, travessa el temps i l’espai i arriba a una majoria.La veu de Paco obre per a tothom una porta misteriosa i secreta: la silenciosa ienlluernant entrada a la poesia... la porta de la llibertat.

Programa:

Primera part:

Selecció de l’antologia de la poesia castellana (Espanya i Iberoamèrica)

Segona part: Mostra de cançons dels seus idiomes vivencials: català, gallec,basc, francès, provençal i italià

Repartiment: Paco Ibáñez (guitarra)Organitza: Xarxa de CUltura de Valls

Preus:
14 (zona A), 12 (zona B), 10 (reduït) i 9 (carnet delPrincipal)

Minuts Musicals

2007-11-15T09:57:00.000Z

Bones, aqui us deixo uns minuts musicals, que vagi de gust.

http://es.youtube.com/watch?v=xFTYu8YH14g

http://es.youtube.com/watch?v=8ThuXEDvCZk

http://es.youtube.com/watch?v=1qnd0_fvF68

http://es.youtube.com/watch?v=oRgk1DVbRF8

http://es.youtube.com/watch?v=sxpcFaylq5Y

http://es.youtube.com/watch?v=BZ0GOHZ4q58&feature=related

http://es.youtube.com/watch?v=XRbeUnn-AUA

http://es.youtube.com/watch?v=u4gEyvHKRfM&feature=related

http://es.youtube.com/watch?v=8Y7WDWP8WMs

CARTELLERA DE VALLS: TENIM CINEMA DES DE L'OCTUBRE!

2007-11-12T18:04:00.000Z

Efectivament, des del passat mes d'Octubre tenim cinema aValls. Després d'anys i panys sense cinema o d'un cinema molt i molt vell, ara tenim 9!sales de cinema.

Jo ja hi he anat un parell de vegades(Ratatouille i El orfanato). Per animar al personal i que deixin de baixar-se coses de mala qualitat per internet, penjo la cartellera d'aquesta setmana.

JCA CINEMES VALLS
St. Antoni Mª Claret, 8 - VALLS - Tel: 977 60 27 01
CARTELLERA
JCA CINEMES VALLS
del 9 al 15 de novembre 2007
DIA ESPECTADOR: dijous 4,00€
* SESSIÓ GOLFA DIVENDRES I DISSABTE
GOLFA

1
LEONES PORCORDEROS http://es.youtube.com/watch?v=YcTkCMutkEE
HispanoFox
13 Anys 93'
16:30
18:30
20:30
22:30
0:35
2
STARDUST http://es.youtube.com/watch?v=oIkZW3rHcHQ
Universal
7 Anys 112'

17:00
19:30

2
SUPERSALIDOS http://es.youtube.com/watch?v=qfm-I-W2REI
Sony
18 Anys 116'

22:20
0:45

3
SHREK III (ds i dg) http://es.youtube.com/watch?v=3aZXVzUQGA4
Universal
Apta 100'
16:10

3
SILENCIO DESDE EL MAL (ds i dg) http://es.youtube.com/watch?v=XoqohXkaJlM
Universal

18:30
20:35
22:35
0:35

3
SILENCIO DESDE EL MAL (laborables) http://es.youtube.com/watch?v=XoqohXkaJlM

Universal

16:30
18:30
20:35
22:35
0:35
4
RESIDENT EVIL.EXTINCION http://es.youtube.com/watch?v=UIh4DIH5LHU
Sony
18 Anys 95'

16:10
18:10
20:10
22:30
0:30

5
EL HOMBRE DE ARENA http://es.youtube.com/watch?v=upoAMgyoL6c
Disney
13 Anys 101'
16:20
18:20
20:20
22:20
0:30
6
ELISABETH.LA EDAD DE ORO http://es.youtube.com/watch?v=IihiLNQk2uI
Universal
13 Anys 118'
16:00
18:10
20:20
22:30
0:40

7
EL ORFANATO http://es.youtube.com/watch?v=FnHj8LxkcU0
Warner
Bros
13 Anys 97'
16:00
18:10
20:20
22:30
0:40

8
INVASIÓN http://es.youtube.com/watch?v=s15PvvAt4lo
Warner
13 Anys 99'

16:00
8
EL CASO WELLS http://es.youtube.com/watch?v=rH1NgdLYYrk
Deaplaneta
18 Anys 100'

18:10
20:10
22:30
00:30

9
LIO EMBARAZOSO http://es.youtube.com/watch?v=TXv2WEwoRhA

Universal
13 Anys 130'
16:00
18:15

9
SAW 4 http://es.youtube.com/watch?v=5eK3SNpA14E
Disney
18 Anys 94'

20:40
22:35
0:30

CASTELLS ALS FESTIVAL DE BUDAPEST I DE TAHLIN

2007-11-05T11:40:00.000Z

Aquest mes, la pel.lícula CASTELLS.Colla Joves Xiquets de Valls es presentarà al Festival de drets Humans de Budapest i el mes vinent al Festival de Tahlin a Estònia. Des d'aqui els desitgem tota la sort del món i que tornin a Munich carregats de premis.

SURREALISME O ESQUIZOFRÈNIA?

2007-09-24T16:40:00.000Z

TRET D'AVUI.CAT:

La Guàrdia Urbana de Barcelona ha imposat aquest dilluns una multa de 90 euros al secretari general de la Vicepresidència de la Generalitat, Rafel Niubó, per portar el CAT a les matrícules de davant i de darrera del seu cotxe particular. En declaracions a l'ACN, Niubó ha anunciat que recorrerà la multa i que seguirà portant aquest distintiu, tapant l'E d'Espanya de les matrícules. Niubó ha explicat que els agents no li han posat una multa de l'Ajuntament de Barcelona, sinó del Servei Català del Trànsit, i que l'han alertat que ara serà aquest organisme qui decideixi si immobilitzen el vehicle.Segons ha explicat Niubó, els fets han passat a la Via Laietana de Barcelona, a l'alçada de la plaça de la Catedral, on el secretari general de la Vicepresidència estava amb el seu cotxe parat, escoltant la ràdio amb la seva dona. Niubó ha explicat que un guàrdia urbà els ha demanat que canviessin el cotxe de lloc i, en el moment d'arrencar, els ha fet parar perquè "les matrícules de davant i de darrera no eren correctes".Aleshores, tal com ha explicat, el guàrdia els ha demanat que traguessin els CAT que porta enganxats a les matrícules, ocultant l'E d'Espanya, fet al qual Niubó s'hi ha negat. El guàrdia, llavors, els ha dit que els hauria de multar. "I li hem dit que multés", ha dit el secretari general, tot afegint que creia que el guàrdia 'no s'ho esperava'. Niubó ha explicat que el guàrdia els ha fet "una sèrie de reflexions i un discurs una mica polític" demanant-los que "no havíem de ser així".
Niubó ha anunciat que recorrerà la multa i que seguirà portant aquest distingiu, tapant l'E d'Espanya de les matrícules
Finalment, Niubó ha explicat que han vingut dos guàrdies urbans més i que els han posat una multa del Servei Català del Trànsit per un valor de 90 euros, enlloc de ser de l'Ajuntament de Barcelona. Els han explicat que han decidit transferir la multa a Trànsit per tal que aquest pugui decidir si immobilitza el cotxe. Ara mateix el vehicle no està immobilitzat, a l'espera del que decideixi el Servei Català del Trànsit.El secretari general de la Vicepresidència ja ha anunciat la seva decisió de recórrer la multa. "L'he portat sempre", ha dit, i "mai havia tingut cap problema per portar el CAT". De fet, ha assegurat tenir la voluntat de seguir portant-lo. "Pensava que en aquest tema ningú s'hi posava i que podies anar tranquil·lament, almenys a Catalunya, amb el CAT posat", ha lamentat.

AIXÒ PASSA QUAN NO T'HAS DE PREOCUPAR PER MENJAR...

2007-09-16T05:04:00.000Z

Aqui teniu una noticia que sembla de conya i que demostra la poca feina que arriba a tindre la gent. També demostra que com més civilitzats, més excuses busquem per no practicar sexe, o potser és que aquesta gent eren uns pringats a l'hora de buscar parella entre el món ecologista i s'ha tret de la maniga una excusa sostenible?

DIUMENGE, 16/09/2007 - 06:00h

Un grup ecologista promou l'extinció de la humanitat

El Moviment per l'Extinció Humana Voluntària pretén tornar la Terra al seu estat original
'La lenta desaparició de la raça humana a través del cessament voluntari de la procreació permetrà a la biosfera terrestre recuperar la salut'. Amb aquest plantejament tan dràstic es presenta el Moviment per l'Extinció Humana Voluntària (VHEMT), un grup que promou la progressiva extinció de la humanitat per tornar la Terra al seu estat original, abans de l'arribada dels humans. La intenció del VHEMT és que els humans deixem de procrear.
El grup afirma que el problema no rau en els nadons, sinó els adults: 'En abstenir-se de procrear, els adults demostren un amor profund per tota forma de vida'. Aquest moviment tan peculiar considera el capitalisme com un dels orígens de tots els mals que pateix el planeta. El qualifica de sistema no sostenible, i critica que es basi en el mètode 'd'usar i llençar', a partir de la premissa d'un creixement il·limitat i de recursos il·limitats. El VHEMT és d'actualitat aquests dies, amb la publicació del llibre 'The world without us' ('El món sense nosaltres'), d'Alan Weisman, que a partir d'una gran tasca de documentació i entrevistes amb científics imagina com evolucionaria la Terra sense la presència dels humans. El llibre s'ha enfilat al capdamunt de les llistes de venda de llibres dels Estats Units.

TEATRE A VALLS AQUEST CAP DE SETMANA

2007-09-05T03:04:00.000Z

Amb motiu de la propera Diada Nacional de Catalunya, s'estrenen 2 de teatre al Teatre Principal de Valls.

La primera fa la seva estrena a Valls, després de passar per Barcelona, entre d'altres ciutats, és tracta d'ÈRIC I L'EXERCIT DEL FÈNIX de Victor Alexandre.

Data: 08/09/2007

Hora: 22h

Lloc: Centre Cultural Municipal

Sinopsi: Aquesta obra narra uns fets reals que es van produir a Catalunya l'any 2004 protagonitzats per un nen de catorze anys anomenat Èric Bertran. L'Èric va enviar un correu electrònic a una famosa cadena de supermercats demanant-li per favor que etiquetés els seus productes en català en senyal de respecte a la llengua pròpia del país. L'obra se centra en les conseqüències que aquests fets van tenir no tan sols en la vida de l'Èric sinó també en la dels seus pares i en la del seu germà.Repartiment: Marcel Borràs, Rosa Andreu, Xavi Fernández, Montse Pérez, Manel Sans, Jaume Ulled, Santi Ibáñez, Carol MuakukuOrganitza: Regidoria de Cultura i Joventut de l'Ajuntament de VallsPreus: 18 (zona A), 16 (zona B), 14 (reduït) i 12 (carnet del Principal)

Aqui també us deixo la primera part d'un documental sobre el cas:
http://es.youtube.com/watch?v=-8BRtmzUilA

L'altra estrena, va a càrrec del Grup Teatre Principal de Valls, que presentarà l'obra ECOSISTEMA de Lluís Hansen.

Data: 09/09/2007 Hora: 22h Lloc: Teatre Principal

Sinopsi: "NO T'IMAGINES EL QUE POT PASSAR PER CULPA D'UNA SENZILLA I DURA PEDRA...." ECOSISTEMA conta la peculiar i rebuscada història d'un anònim pescador, que per culpa de les seves accions, del món que l'envolta, de les seves decissions involuntàries.....es conegut arreu del món, conseguint la pau d'una guerra que semblava inparable. Un personatge anònim, que aconseguirà ser l'Heroï mundial! La música, les accions, i la dansa l'acompanyaran all llarg del seu atrafagat viatge.... Vols viure aquesta aventura? doncs no et quedis a casa! Repartiment: Direcció: Ricard Farré i Raul Molina Repartiment: membres del GTP Organitza: GTPPreus: 10

ARRIBA LA RWC 2007 A FRANÇA!

2007-09-02T20:23:00.000Z

Quan vaig visitar Nova Zelanda, a part de quedar enamorat del seu paisatge i de la seva gent, també em va créixer l'interès per un esport minoritari a la nostra terra i seguit amb fanatisme a les nostre antípodes, com també a la Gran Bretanya i França, el rugby.

Una vella dita diu que el futbol és un esport de cavallers practicat per rufians, mentre que el rugbi és un esport de rufians practicat per cavallers. I si veus uns quants partits de rugby d'alt nivell t'adones que és ben veritat.

Ara arriba la 6à edició de la Copa del món, que es disputarà a França, encara que un parell de partits es faran a Escòcia.

Per animar a la gent a seguir a través del digital o d'internet aquesta copa del món, us poso l'emocionatíssim final de la última Final de la copa del món, que van disputar Austràlia i Englaterra fà 4 anys:

http://youtube.com/watch?v=gOjs3_4tpQo

NEWS PELS FANS DE 6 FEET UNDER:

2007-09-02T20:13:00.000Z

Us penjo això que he trobat a www.lashorasperdidas.com, on parlen del pròxim projecte per a televisió del creador i guionista de la meravellosa sèrie 6 feet under (no veure mai en versió doblada!). Apa! aqui ho deixo.

Según informa ABC Guionistas, Alan Ball, escritor de A Dos Metros bajo Tierra y American Beauty, se pasa ahora al subgénero de vampiros en una nueva serie titulada True Blood.
La serie será un drama con toques de comedia igual que sus anteriores creaciones, aunque en este caso con una trama fantástica de fondo. En la serie vampiros y humanos conviven en paz gracias a una sangre sintética que se elabora en Japón. El origen de la serie está en las novelas escritas por Charaline Harris, que segú Ball, compró por impulso y no pudo parar de leer.
La protagonista de esta serie será Anna Paquin (El Piano, X-Men) y HBO será la cadena que emita la serie, que empezará a rodarse este año, aunque de momento no hay fecha de emisión anunciada.
Al menos podemos celebrar que un guionista del nivel de Ball, a parte de tener una peli pendiente de estreno, Nothing is Private, vuelva a la tele para hacer material de primera.

XQ NO EM SENTO ESPANYOL? RESPOSTA A SOTA

2007-08-31T07:55:00.000Z

DIVENDRES, 31/08/2007 - 08:45h

Obriran un expedient als agents de Palma que van vexar Saïda Saddouki per parlar català
El delegat del govern espanyol a les Illes Balears, Ramon Socias, ha dit que obriria un expedient informatiu a als dos agents de la guàrdia civil de Palma que van vexar Saïda Saddouki per haver parlat català. El capità de la caserna va demanar que Saddouki, intèrpret de berber i d'àrab, fes unes tasques de traducció. Però quan el capità Bartolomé i l'agent Sarro van sentir Saïda parlar en català, perdé la feina i fou insultada i menyspreada.

El Diari de Balears ha publicat aquesta setmana el relat dels fets que Saïda ha denunciat. El 16 d'agost al matí l'agent Sarro va negar-se a deixar-la passar a la caserna, on tenia cita amb el capità Bartolomé, perquè va parlar en català. Saïda fou retinguda durant vint minuts a l’entrada del quarter i no aconseguí veure el capità. L’endemà, Saddouki hi tornà, aquest cop amb la intenció de parlar en espanyol i així poder accedir a les tasques de traducció que tenia encomanades. Però també va fer servir unes paraules en català. L'agent va adoptar la mateixa actitud que el dia anterior, però finalment va deixar passar Saïda, qui va poder parlar amb el capità, qui li va dir, en espanyol: 'A mi me parece vergonzoso que seas de otro país y defiendas un idioma que ni siquiera existe, porque unos se lo han inventado y, encima, vienes tú a defenderlo! (...) Lo que me faltaba: una mora catalanista! (...) Si quieres el catalán pues quedaté con él! (...) Sabes que aquí no hay nada que odiemos más como ese maldito idioma y posturas como la tuya!'.

JOTA HA TORNAT ! AQUI HI HA LA PROVA:

2007-08-24T00:13:00.000Z

http ://videos.cinemavip.com/informaciondecontenido.php?con=394

ELS DRAGONS CATALANS A LA FINAL DE WEMBLEY!

2007-08-23T23:18:00.000Z

El 33 retransmetrà la final de la Challenge Cup de rugbi a XIII de dissabte
Els Catalans Dragons de Perpinyà jugaran contra el Saint Helens d'Anglaterra
El canal 33 retransmetrà dissabte en directe la final de la Challenge Cup de rugbi que es disputaran els vigents campions de la Copa, el Saints de Saint Helens (Anglaterra), i l'equip revelació de la temporada, els Catalans Dragons de Perpinyà. La retransmissió anirà a càrrec de Xavi Lorente. El partit, que es jugarà a l'estadi londinenc de Wembley (16.00), també es podrà seguir per la BBC i Sport+.

La Challenge Cup és la competició més veterana del rugbi de tretze jugadors d'Europa. L'estadi de Wembley, l'ompliran vuitanta mil seguidors, vuit mil dels quals catalans, i es calcula que més de quatre milions de persones seguiran la final per televisió. A l'inici del partit sonarà els Segadors com a himne dels Catalans Dragons. Ahir l'equip de Perpinyà es va presentar a la Universitat Catalana d'Estiu de Prada de Conflent i demà ho farà a Barcelona. El vice-president del club, Llibert López, s'ha mostrat confiat de les possibilitats d'endur-se la victòria perquè fa tot just una setmana els Catalans Dragons van guanyar el Saint Helens per un contundent 21 a 0 a Perpinyà, en un partit de la SuperLeague anglesa. D'altra banda, López també ha anunciat que els Dragons tenen obertes converses amb el Barça per crear una secció de rugbi a XIII dins la disciplina blaugrana.

I AIXÒ ÉS EL QUE DIU LIBERTAT DIGITAL:

(Libertad Digital) Los independentistas catalanes ya tienen deporte nacional: el rugby. Uno de los equipos más comprometidos con la causa de la secesión de las instituciones deportivas catalanas, los Dragones Catalanes, ha llegado a la final de la Carneige Challenge Cup, una de las competiciones más importantes de este deporte europeo.

El partido se disputará el próximo 25 de agosto contra el Saint Helens RLC. Desde la web oficial del equipo, como desde la página de la plataforma Pro-Selecciones Catalanas, se promociona intensamente a los Dragons Catalans como un símbolo del deporte nacional de Cataluña.

En la web del equipo, presentan así a una de sus estrellas, Stacey Jones: "God is catalan!" –"¡Dios es catalán!"–. La web sólo está disponible en catalán y francés.

En la página de la Plataforma Pro-Selecciones Catalanas –legible en catalán, francés e inglés–, se recuerda que los Dragones Catalanes "podrían convertirse en el primer club no inglés en ganar" la Carneige Challenge, y se recuerda que "el himno que les representa es Els Segadors, sus colores son los de la senyera, el grito de guerra del público es catalans, catalans y, sin duda, el día 25 será una ocasión inmejorable de representar a Cataluña en el resto del mundo".

El presidente del club, Bernat Guasch y el vicepresidente, Llibert López, presentarán en los próximos días el dispositivo institucional que han preparado para representar a Cataluña en esta final deportiva. Lo harán en la sede de la Plataforma Pro-Selecciones Catalanas.

DIARIS DE CUBA

2007-08-21T10:04:00.000Z

Asunto: DESDE CUBA .

CAPITULO 7 28.9.06

AL MATÍ AGAFO UN TAXI PARTICULAR QUE ÉS UN CARRO AMERICÀ, RESULTA QUE NO PODEN PORTAR TURISTES, PERÒ JO EM COLO. PER 25 CUP (PESO CUBANO) EM PORTA A L’ESTACIÓ DE BUS ASTRO.

AQUI TROBO UN BASC AMB UNA BICI CUBANA, VELLA, ROVELLADA, SENSE ALFORGES, PORTA UNA BOSSA A L’ESQUENA DE LES QUE ES PENJEN DE COSTAT I RES MÉS, EL TIO VA SENSE PASSAPORT, UN PENJAT DE CUIDADO. VOLIA PAGAR EL BUS AMB MONEDA NACIONAL.

ENCARA RIC ARA, LES DE TAQUILLA ES PIXEN DE RIURE.

ES VEU QUE TÉ FAMILIA AQUÍ, EL SEU PARE S’HA CASAT AMB UNA CUBANA I ELL PASSA UNES VACANCES AMB LA FAMÍLIA.

COMENSO A PARLAR AMB ELL, PERÒ VEIG QUE NO ÉS POSSIBLE PORTAR UNA CONVERSA, EL TIPO ÉS MÉS RARO QUE UN TUPÍ DE PIXAR. DESISTEIXO.

CASI 3 HORES DE VIATGE, MOLT BO.
A PINAR DEL RIO TRUCO A LA GERMANA DE L'OSQUEL I VENEN A BUSCAR-ME.

DINAR D’ESPAGUETI AMB FRANFURT A TROSSOS I SALSA DE TOMACA. CURIÓS.

MENTRE SOPEM M’EXPLIQUEN LES REALITATS DEL PAÍS, ÉS PER FLIPAR. US EXPLICO UNA MICA COM VA LA COSA:

ELS HI DONEN UNA PASTILLA DE SABÓ CADA MES I A VEGADES CADA 3 MESOS. COBREN 300 PESOS AL MES DE JORNAL, AIXÒ SÓN 15 CUC MÉS O MENYS. MÉS O MENYS 15 EUROS.
PASTA DE DENTS CADA 6 MESOS. TOTS HAN DE BUSCAR-SE LA VIDA.
HAN DE GUARDAR ELS TIQUETS DE BENZINA O GASOIL PER DEMOSTRAR QUE NO ÉS ROBADA.

ELS PAGESOS PODEN TENIR BOUS O VAQUES, PERÒ SI ELS ROBEN HAN DE PAGAR UNA MULTA ELLS. INCREÏBLE, ET ROBEN I A MÉS PAGA MULTA. AU PER RUC, CORNUT I PAGA EL VEURE.
SI TENS MÒBIL I TRUQUES A UN ALTRE MÒBIL, PAGUEN ELS DOS COM SI FOS A L’ESTRANGER, EL QUE TRUCA I EL QUE REP.
COBREN AMB PESOS CUP I HAN D’ANAR A CAMBIAR AL BANC AMB CUC AMB LES CONSEQÜENTS CUES I FLUCTUACIONS DEL CANVI,.......SEGUIRÉ S’ACABA EL TEMPS DEL CIBER.

TORNO A SER AQUÍ, SEGUEIXO:

INTERNET ESTÀ MOLT RESTRINGIT I CAR, NO TENEN ACCÉS A GAIRES COSES, NI .COM, NI .NET, NI .ORG, ETC…
TENEN UN CONTROL PER PART DEL GOVERN DE TOTS ELS CORREUS QUE S’ENVIEN I ES REBEN, CONTROLEN TOTS ELS SERVIDORS.

UNA ALTRA COSA ÉS QUE, CUBA FINANCIA UNA TELE QUE ES DIU CANAL SUR O TELE SUR, JUNT AMB ALTRES PAÏSOS DE SUDAMERICA, PERÒ ELS CUBANS NO VEUEN TOTS ELS PROGRAMES, NOMÉS ELS QUE INTERESA AL GOVERN.
LA TELE CUBANA NOMES ELS HI ENSENYA LA GRANDIOSITAT DE CUBA I TOTES LES GRANS COSES QUE ES FAN PEL POBLE, COM CONVENIS AMB ELS PAÏSOS ESTRANGERS, CONVENCIONS DEL PARTIDO, DEPORTES, I “DEBATES SOBRE EL BLOQUEO ESTADOUNIDENSE”, AIXÒ CADA DIA. VAJA, UNA MERDA DE PROGRAMES.

SI UN CUBÀ ESTÀ AMB UN TURISTA EL PODEN TANCAR PER JINETERO, HA DE DEMOSTRAR QUE TÉ ALGUNA RELACIÓ AMB ALGUN FAMILIAR A L’ESTRANGER I HAVER-HO COMUNICAT ABANS AL CDR. L’HÒSTIA.

SI VOLS COMPRAR ALGUNA COSA COM UN COTXE, MOTO O ALTRES COSES CARES, HAS DE DEMOSTRAR COM HAS GUANYAT ELS DINERS PER PODER-HO COMPRAR. SI ELS HAN ENVIAT DE FORA NO VAL. NOMES PODEN COMPRAR ELS QUE HAN ANAT A CUMPLIR MISIÓN A ALTRES PAÏSOS, AIXÓ ES TRACTA DE FER SERVEIS PEL GOVERN A PAÏSOS ESTRANGERS. AIXÍ SON DINERS JUSTIFICATS.

EVIDENTMENT, TOT EL QUE COMPREN O HAN DE COMPRAR AL GOVERN DE MANERA OBLIGATÒRIA.

NOMÉS PODEN TENIR ORDINADOR AMB CONEXIÓ A INTERNET, ELS QUE TREBALLEN EN INFORMÀTICA. A MÉS, NECESSITEN PAPERS I DOCUMENTACIÓ CONFORME ÉS NECESSARI PER LA SEVA FEINA I SOLS TENEN CONEXIÓ A LES PÀGINES QUE EL GOVERN VOL.

TOTHOM ES BUSCA LA VIDA DE MIL MANERES, PER EXEMPLE:

EL JEFE DEL YUSNIER ÉS CAP DE LA CREU ROJA CUBANA A LA PROVINCIA I PER TANT TÉ UN COTXE ASSIGNAT A ELL AMB XOFER, QUE ÉS EL YUSNIER, DONCS RESULTA QUE PER 25 CUC AL DIA EL LLOGA AMB EL XOFER. PER TANT EL YUSNIER FA DE GUIA TURISTIC I XOFER PER TURISTES I PER EL SEU JEFE, A CAMBI ELL LLIURA DE LA FEINA I S’EMPORTA UNES FULAS (CUC).

LA GENT QUE TREBALLA EN UN BAR COMPRA CERVESAS AL SUPER I DESPRÉS LES VENEN AL BAR, LA MEITAT PER FIDEL I LA MEITAT PER ELLS. CALCULEN LES QUE HI HA ASIGNADES I ESTAN CASI TOTS COMPINXATS. TOTHOM GUANYA I AIXI NO HI HA PROBLEMES.

VENEN LA BENZINA PEL CARRER AL MERCAT NEGRE, EL QUE FAN ES QUE TENEN UNS LITRES ASIGNATS AL MES, PER CADA COTXE DEL GOVERN, SEGONS ELS RECORREGUTS QUE FAN TENEN MES O MENYS LITRES.
LLAVORS, LA SOLUCIO ES ANAR ESTALVIAN BENZINA EN ELS TRAJECTES.
MANERES DE FER-HO?, DONCS, TANCANT EL XICLÉ DELS CARBURADORS, EL COTXE CORRE MENYS I GASTA MENYS. UNA ALTRA ES, BARREJAR-LA AMB ALCOHOL.
SI ES CREMA EL COTXE NO PASA RES, COM EL CARRO (COTXE) ES DE L' ESTAT, NO TE MASSA IMPORTÀNCIA.
TOTES LES BAIXADES LES FAN AMB PUNT MORT, A VEGADES FINS I TOT EL CAP AGAFA EL BUS DELS TRABALLADORS I AIXÍ NO ES GASTA.
LA VENEN A 7 PESOS CUBANS (CUP) EL LITRE, COSA QUE REPRESENTA MOLT ESTALVI PER QUI LA COMPRA, JA QUE VA MES O MENYS A 0,60 CUC.
LA BENZINA QUE VENEN PER ELLS 15 CUP EL LITRE.
LA DELS YUMAS O SIGUI ESTRANGERS ES ESPECIAL, L’ÚNIC QUE TE D’ESPECIAL ES EL PREU QUE ES 1 CUC EL LITRE O SIGUI 25 CUP.
EVIDENMENT EL NEGOCI EN EL TEMA DE BENZINA VA A MITJES ENTRE ELS JEFES I ELS XOFERS.
ELS XOFERS, DE TANT EN TANT TAMBE FAN DE TAXISTES EVENTUALS SI ELS HI DEMANES ANAR A ALGUN LLOC. CLAR TOTHOM GUANYA.

UNA ALTRA COSA INTERESANT ES QUE NO TENEN AIGUA A MOLTS LLOCS FINS LES 6 DE LA TARDA I QUAN ARRIBA, NOMES DE 6 A 12 DE LA NIT.
A VEGADES S’HAN QUEDAT FINS A 12 DIES SENSE AIGUA, SOBRETOT QUAN HI HA ALGUN HURACÀ O CICLÓ. ELS DIUEN QUE NO ELS HI DONEN AIGUA PERQUE ES COLAPSARIEN ELS DESAIGÜES. AQUESTA EXCUSA ES DE SUBNORMALS COM PODEM VEURE, JA QUE EN EL MOMENT QUE ELS DONEN L’AIGUA TOT DEU COMENÇA A TIRAR CADENES DELS WC, RENTAR ROBA, POSAR RENTADORES, APART DEL GOTEIG QUE TENEN CASI TOTES LES AIXETES PERQUE SON VELLES I NO LES ARREGLEN.

BE, CONTINUANT AMB LA PELICULA DE COSES DESASTROSES QUE TE EL PAÍS, DIUEN QUE LA SANITAT ES GRATIS I QUE ES DE LES MILLORS DEL MON I NO SE CUANTES COSES MES ELS HI DIUEN PER LA TELE.
RESULTA QUE SI ET POSES MALALT ET DESCONTEN ELS DIES DE SOU TOT I QUE ESTIGUI JUSTIFICAT.
DESPRES TAMBE TENEN DE PAGAR TOTS ELS MEDICAMENTS. PER NOSALTRES ELS MEDICAMENTS SEMBLEN BARATETS, PERO PER A ELLS NO.
PER EXEMPLE UNA POMADA QUE VAIG COMPRAR PER 1,5 PESOS CUBANS, EL SOU D’UNA SECRETARIA ES DE 145 PESOS CUBANOS AL MES. AL CAMVI SON UNA MICA MES DE 4 CUC. EL CUC ARA ESTA CASI A 1 EURO.

UNA PASTA DE DENTS VAL 1 CUC O PESO CONVERTIBLE.
UNA BOTELLA D’AIGUA 1 CUC.
UNA BOTELLA DE RON 3,5 CUC LA MES BARATA.
UN SABO DE LES MANS 1 CUC.
4 ROLLOS DE PAPER WC 1 CUC.

LES COSES QUE DONA EL GOVERN SON:
50 GRAMS DE PA AL DIA PER PERSONA,
5 OUS AL MES,
2 KG D’ARRÒS,
100 GR DE FRIJOLES NEGROS,
100 GR DE TRINXAT DE PORC,
DE TANT EN TANT UNA PASTILLA DE SABO QUE SERVEIX PER TOT, TANT DUTXAR-SE COM RENTAR LA ROBA, O AIXO DIUEN.
JO L’HE PROVAT, I PER L’ÚNIC QUE SERVEIX ES PER FOTRE’LS-HI PEL CUL AL GOVERN.

BE JA ESTIC CANSAT D’ESCRIURE TANTES ANIMALADES.

S’ ACABAT EL CAPÍTOL.

ADEU

CASTELLS a l' Edinburgh International Film Festival

2007-08-21T07:51:00.000Z

La pel.lícula Castells.Colla Joves Xiquets de Valls participarà al Festival d'Edinburgh els propers 23 i 24 d’agost i el seu director Gereon Wetzel hi serà per presentar-la.

Aqui teniu l'enllaç per veure que comenten sobre la pel.lícula a Scotland.

http://www.edfilmfest.org.uk/films/castells/full-details

El nen que parlava com ho fan els nens que encara no saben parlar

2007-08-05T07:51:00.000Z

Bones!

Aqui deixo un conte que vaig escriure fa un parell de mesos, no estava segur de penjar-lo però al final m´he decidit.

Quan la terra era plana i la lluna i els estels eren els amos de la nit a la gran ciutat, hi havia un nen petit que parlava com ho fan els nens petits que encara no saben parlar. El nen, vivia feliç amb els seus pares, però tenia un problema: Quan arribava la nit, els seus pares el posaven a dormir i el deixaven sol i això li feia por. Tenia por d’estar sol i tenia por de la foscor. Això feia que cada nit, el nen, que parlava com ho fan els nens petits quan encara no saben parlar, no parés de demanar que els seus pares li fessin companyia. Els pares, com a pares que eren, el visitaven diversos cops cada nit, però pel nen això no era suficient i es quedava totes les nits sense son. Aleshores durant el dia només dormia i menjava una mica i quasi mai veia el Sol.

Després de moltes nits, el nen estava molt i molt cansat, tant, que se li van tancar els ulls, però no completament, ja que la por li impedia tancar-los del tot. Aleshores amb aquell estat de vigília on dorms i a la vegada pots controlar el que somnies, el nen va tenir una visita molt especial: Va aparèixer al sostre de la seva habitació una llumeta petita que li va començar a parlar.

- Hola! Em dic Sol i tu com et dius? – Va dir la llumeta del sostre de l’habitació.
- Hola! Jo encara no sé dir el meu nom. Qui ets? El Sol del matí?- Va preguntar el nen, amb la llengua que fem servir quan dormim i que ningú més pot entendre.

- No, no ho sóc pas, faig llum però sóc molt més petit que el Sol del matí.
- Jo fa dies que no puc veure el Sol del matí, sempre estic dormint quan ell surt.

Aleshores, el nen li va explicar a la llumeta del sostre que tenia por d’estar sol i de la foscor i la llumeta l’escoltava amb molt d’interès. El nen, després d’explicar el seu problema, va continuar mirant fixament a la llumeta i no deia res pel cansament, la llumeta també es quedà en silenci i poc a poc, el nen es va quedar adormit.

L’endemà, el nen es va despertar i es va trobar amb el somriure de la seva mare, que estava molt contenta de què hagués pogut dormir una mica. El nen va imitar a la seva mare i també va somriure.

Amb el dia tant bonic que feia, van decidir anar a passejar, el nen que parlava com ho fan els nens quan encara no saben parlar, estava molt content amb el bellugueig del cotxe i la llum del Sol del matí que li escalfava les galtes. Tant i tant van passejar, que fins i tot van dinar en un parc i després, la mare i el nen van jugar molta estona.

Al vespre, el nen que encara parlava com ho fan els nens que encara no saben parlar, es va quedar al seu llit encara amb una mica de por, però esperant que la llumeta del sostre que es deia Sol, el visités de nou. Quan aquest va començar a aclucar els ulls, cansat de tant passejar amb la mare durant el dia, la llumeta va aparèixer i li va parlar.

- Hola, sóc el Sol.

El nen va intentar obrir una mica els ulls, però era incapaç de contestar a la llumeta del sostre.

- Veig que avui estàs cansat oi?

El nen quasi no veia la llumeta i sentia la veu d’aquesta com si fos un xiuxiueig.

- Em sembla que ja podràs dormir sense que parlem oi?

El nen es va moure una mica tot i tenir els ulls tancats.

- No pateixis, ja no has de tenir por, a partir d’ara, quan et sentis sol a la nit, pensa que seràs amb mi, seràs amb el Sol i quan et sentis sol de dia, no seràs amb mi però seràs amb el Sol del matí, que es més gran i que t’escalfarà amb una gran abraçada.

El nen, es va relaxar i es va adormir del tot. Uns moments després, sense dir res, la llumeta del sostre que es deia Sol, es va apagar.

L’endemà, quan el nen es va despertar, es va trobar amb el mateix somriure de la seva mare, que l’esperava per dir-li bon dia. El nen es va moure al llit amb alegria.
La mare, es va apropar a la finestra i va aixecar la persiana. Quan els primers raigs de llum van filtrar-se a l’habitació, la mare va escoltar un so que no havia sentit abans:

- Sol!

La mare es va girar emocionada i sorpresa a parts iguals i va mirar al seu fill. Es va apropar al seu llitet i se’l va mirar. El nen, també mirava a la mare, va estirar el braç cap a la finestra i va tornar a dir:

- Sol!

La mare va somriure més, mentre els ulls se li posaven brillants. Va agafar al nen i el va omplir de petons.

A partir d’aquell dia el nen va dir més paraules per acompanyar a la paraula Sol i com va dir la llumeta, el nen que ja començava a parlar com els nens que aprenen a parlar, no va tenir més por, doncs de dia, a part del caliu dels seus pares, tenia el del Sol del matí, que el visitava quan es despertava i de nit sabia que quan el deixaven sol per dormir, el deixaven amb la seva amiga la llumeta que es deia Sol i que sempre li faria companyia en la foscor.

CASTELLS de Gereon Wetzel, de nou a televisió!

2007-08-05T05:54:00.000Z

El proper 11 d'Agost a les 22:05h, al programa "El documental" del 33, es tornarà a emetre la pel.lícula documental CASTELLS.Colla Joves Xiquets de Valls.

Qui no la va poder veure en el seu moment, ara té una nova oportunitat.

PER CELEBRAR QUE...

2007-07-17T08:02:00.000Z

Aquest mes ha començat el rodatge de la nova pel.lícula d'Indiana Jones, us poso un gag dels Simpson on hi ha un homenatge molt divertit:

http://es.youtube.com/watch?v=o4ESBZRSOTM&mode=related&search=

LES PRIMERES 24 HORES DEL PAU

2007-07-01T19:02:00.000Z

EL DIA D I LA HORA H !!!

2007-06-20T11:15:00.000Z

Bones, no he fet més post d'aquestos ja que ja va arribar el dia D i la hora H.

Va ser dijous 14 de Juny a les 13,55h quan va arribar un molt,molt jove xiquet de Valls que es diu Pau i que va pesar 3 kg i 370 gr.

Pels qui no ho sabieu encara, us diré que vam enviar sms amb la foto, però hi ha gent que sembla que no els va rebre bé.

Pròximament, les imatges en primicia, quan tigui més temps.

DIARIS DE CUBA

2007-06-04T08:44:00.000Z

Asunto: DESDE CUBA / CAPITOL 6

CAPITULO 6 27/9/06

AVUI ÉS DIA DE RECORRE ALGUNS MUSEUS DE L’HAVANA, EM FOTO UN FART DE
PATEJAR ELS CARRERS DE L’HAVANA AMUNT I AVALL, DEL CALOR HO TINC TOT ESCALDAT.

PREGUNTANT PEL MUSEU DE COTXES ANTICS, CONEC UNA PARELLA I EL XAVAL EM
PREGUNTA D’ON SOC, EVIDENMENT “CATALUNYA”.
"CONYO, DELANTE DE MI CASA VIVE UNA CATALANA", QUEDO PER VEURE’NS A LA NIT I VISITAR-LA.

LA CATALANA TÉ UNA AGENCIA DE VIATGES I UNA CASA DE 3 HABITACIONS PER LLOGAR, (A NOM DEL SEU AMANT EVIDENMENT). FA 6 ANYS QUE ESTÀ AQUÍ AMB UN NEGRET, AQUEST ES EL TERCER O CUART ES CLAR. ES DE MOLINS DE REI (ELLA, NO EL NEGRET).

AL SORTIR DE VISITAR A LA CATALANA, M’HE N’ADONO QUE ESTIC AL MIG DE L’HAVANA VIEJA, CREC AL LLOC MÉS CUTRE DE LA CIUTAT.

CAMINANT CAP A CASA, PER UNS CARRERS QUE NO M’INSPIREN GAIRE CONFIANÇA, VEIG QUE HI HA LA CELEBRACIÓ DE LA "FIESTA DEL CDR" COMITE DE DEFENSA DE LA REVOLUCIÓN. TOTHOM ESTA DECORANT ELS CARRERS AMB COSES PENJADES, TROSSOS DE PAPERS, RETALLS DE ROBA, LLAUNES, GLOBUS, ETC… FAN SERVIR QUALSEVOL COSA PER ADORNAR ELS CARRERS.

LA FESTA DEL CDR LA ORGANITZA EL COMITE I TOT EL BARRI. CONSISTEIX EN REUNIR MENJAR ENTRE TOTS, CADASCU APORTA EL QUE POT I AL MIG DE CADA "CUADRA" (BARRI), AMB QUATRE TRONCS AL MIG DEL CARRER, PREPAREN UNA OLLA QUE S’ANOMENA "CALDOSA", A DINS I POT HAVER CUALSEVOL COSA, HO FOTEN TOT DINS, PEIX, VERDURES, PORC, POLLASTRE, CIGRONS, FRIJOLES, CEBA, PELES DE PATATA, DE VERITAT CUALSEVOL COSA, ETC.... DESPRES S’HO FOTEN PER SOPAR. TE UNA OLOR FORTA COM UNA MALA COSA, ES COM UN POTAJE O ESTOFAT DE TOT.
AMB LA CALOR QUE FOT MENJAR AIXO POT SER LA BOMBA.
BÉ, TE BON GUST, NO ESTA MAL.
MUSICA, BAILOTEO, NEGRES, BLANCS, MULATOS, AVIS, NENS, NENES, MOLTES NENES I NO TANT NENES, REGUETON I RON.
AL FINAL DE LA FESTA TOTS PETS.
EL "REGUETON' ES UN BALL QUE ESTA DE MODA AQUÍ.

RECORRO ELS CARRERS, VEIEN COM FAN FESTA. EN UN CARRER XUNGO PASO PEL MIG I ESTAN TOTS COM A CUBAS I VOLEN QUE ELS HI FACI FOTOS I MES FOTOS, ELS HI FAIG TOTES LES FOTOS QUE VULGUIN, PENSO MILLOR AIXÒ QUE NO QUE S’EM REBOTI ALGUN I EM FOTI UNA GANIVETADA, AMB LA PINTA QUE FOTEN ALGUNS I LA TAJA QUE PORTEN, NO SON MASSA FIABLES.

JO CALCULO QUE FAIG UNES 40000 FOTOS O MÉS, SORT QUE DESPRÉS ES PODEN ESBORRAR, HE FET FOTOS HASTA DEL "BOLLO" *CONY* D’UNA JAIA. DEIA “MIRA QUE ALEGRIA PARA TI, MUÑECO”, JO PENSAVA QUE VOMITAVA, I NO ERA DE LA CALDOSA PRECISAMENT.

TENEN UNA MANIA DESMESURADA EN QUE BEGUI MES CALDOSA. NO PUC MES!!! M’AGAFEN UNES CALORS I UNES SUADES TREMENDES CADA VEGADA QUE EM FOTO LA DITXOSA CALDOSA.

EN AQUEST CARRER ESTAN ESPECIALMENT CONTENTS, PER NO DIR TAJATS PERDUTS, EL FET ES QUE HAN GUANYAT EL PREMI AL CARRER MILLOR DECORAT, AMB UN DISSENY MOLT ESTUDIAT DE CONDONS I RETALLS DE DRAP DE ROBA VELLA, SIMULANT GUIRNALDES. ELS CONDONS INFLATS COM GLOBOS ES CLAR.

RESULTA, QUE ELS CONDONS A CUBA ESTAN TIRATS DE PREU, NO SE QUI VA SER
L’ALONSU QUE HEM VA DIR QUE CARREGUES PERQUE NO N’HI HAVIA.
“GERARD, NO FACIS EL RUC, SOBRETOT COMPRA MOLTS CONDONS PERQUE ALLÍ NO N’HI HA”. PENSO QUINA ANIMALADA ANAR CARREGAT DE CONDONS.
DESPRES EM DIUEN QUE "LOS VUESTROS SON MEJORES PORQUE NO SE ROMPEN", AI
MARE!!! COM PATIREM.

"I COMO ESTAN MUY BARATOS ANTES LOS USABAN PARA SIMULAR EL QUESO DE LAS PIZZAS".
SEMBLA QUE LES VAREN PASSAR MOLT PUTES DURANT EL "PERIODO ESPECIAL".
AIXÒ VA SER EN L’ÈPOCA DE LA CAIGUDA DEL MUR DE BERLIN I EL CANVI DE L’UNIÓ SOVIÈTICA.

DEMÀ MARXO CAP A PINAR DEL RIO, JA N’HI HA PROU DE L’HAVANA.

PASSEIG PEL MALECON, MULATA 20 CUC. A PARTIR DE LES 3 BAIXA EL PREU. HI HA POC TURISTA.

AQUESTA ES DIVERTIDA, EM COMENTA QUE TE UN FRANCÈS I UN MEXICÀ QUE LI ENVIEN ALGUNS DINERS, NO LI AGRADA CAP DELS DOS, PERO DIU QUE SI ES CASA SERÀ AMB EL FRANCÈS “PORQUE TIENE MÁS DOLARES", VES PER ON, ES PRÀCTICA LA NOIA.

FINS DEMA, BONA NIT.

PD: “CORASON, ¿TIENES CONDONES ESPAÑOLES?” ¿??????????¡

SOBRE EL 25 DE MAIG...

2007-05-27T15:12:00.000Z

Us informo que el post(a que parlo modern, eh?) que he penjat sobre el 25è aniversari de l'estrena d'STAR WARS, ha estat idea del Jaume, que ens ha proposat a diferents éssers, fer coses per celebrar el dia de l'orgull friki.

Si visiteu el seu bloc, podreu veure tot el que ha penjat la penya sobre STAR WARS, EL SENYORS DELS ANELLS i totes les frikades que us passin pel cap.

Que vagi de gust.

Això si, primer mireu el que he posat jo, que prou m'ha costat.

LA VERITAT SOBRE PXC.

2007-05-18T08:59:00.000Z

Antoni Molero alcaldable per Valls

Ja que en aquestes noves eleccions municipals és presenta per primera vegada Plataforma per Catalunya, els farem una mica de propaganda amb aquest video que ens parla del seu lider, el viguetà Josep Anglada i així podrem reflexionar sobre les seves interesants idees.

http://www.youtube.com/watch?v=Ju7rHmW0fqA

UN GAG DE FAMILY GUY QUE ESTÀ MOLT BÉ

2007-05-16T08:02:00.000Z

HOMENATGE AL TÍTOLS INICIAL DE THE NAKED GUN:

h ttp://www.youtube.com/watch?v=noznyMaVEs8&mode=related&search=

30 anys que la força ens acompanya!

2007-05-15T09:12:00.000Z

JA QUE AVUI 25 DE MAIG FÀ 30ANYS QUE ES VA ESTRENAR LA PRIMERA PEL.LÍCULA DE LA GUERRA DE LES GALÀXIES, US POSO UNA SÈRIE DE COSES DE LES QUE ES DEDICA A FER LA GENT QUE TENIM EL VIRUS D'AQUESTA MALALTIA TANT GREU.

TATOOS STAR WARS:

GÜEBS EN CATALÀ:

http://personal.redestb.es/marsh/

http://www.ctv.es/USERS/ifustero/

http://www.arrakis.es/~soley/ostman.htm

http://kantina-ark.iespana.es/star%20wars%20cat.html

Monty Python, Star Wars versió

http://www.golfex.net/

VIDEO ON FOTEN MOLTA CANYA ALS FRIKIS FANS COM NOSALTRES

http://prosicontres.blogspot.com/2005/09/star-wars-nerds.html

MÍMICA D'STAR WARS
http://toninomyss.blogspot.com/2007/01/star-wars-fet-mans.html

StarWars El Doblatge en catala

http://www.youtube.com/watch?v=qqdYbCIILmc&eurl=
http://www.youtube.com/watch?v=1zdwT5-Zcpk&eurl=
http://www.youtube.com/watch?v=cm2nJbBH3dk&eurl=

WEB DEL DIA DE L'ORGULL FRIKI

http://www.alvarezperea.com/diaorgullofriki/

INFORMACIÓ SOBRE SABRES DE LLUM:

http://www.webpersonal.net/carlesqf/sabres.htm

TRAILER D'UN MIGMETRATGE ESTRENAT AL FESTIVAL DE SITHGES:

http://www.youtube.com/watch?v=5DZ7BYrj9Hk&mode=related&search=

I SI STAR WARS S'HAGUÉS FET EN L'ÈPOCA DEL CINEMA MUT?

http://www.youtube.com/watch?v=8mBDQXWflbM

STAR WARS VIST PELS AMANTS DEL RAP:

http://www.youtube.com/watch?v=lWKHbSxnfB8&mode=related&search=

UNA OBRA TEATRAL QUE REPRESENTA LES 6 PEL.LÍCULES EN 20 MINUTS, INTERPRETAT PER 3 ACTORS(ESTÀ DIVIDIT EN 2 PARTS):

http://www.youtube.com/watch?v=s6zv1HADbII&mode=related&search=

http://www.youtube.com/watch?v=couCxHkDHkk

UN VIDEOCLIP D' AMERICAN PIE (LA CANÇÓ) VERSIÓ GALÀCTICA:

http://www.youtube.com/watch?v=3zYKXGbC3dU

XQ NO EM SENTO ESPANYOL? RESPOSTA A SOTA

2007-05-14T10:41:00.000Z

UNA RAÓ ENTRE D'ALTRES PER NO SENTIR-SE ESPANYOL:

Una parella denuncia davant del TSJC que un jutge de Badalona els va forçar a fer el seu casament en castellà

BARCELONA, 16 Mar. (EUROPA PRESS)

Una parella resident a Madrid ha denunciat davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que un jutge de Badalona, responsable del Registre Civil de la localitat, els va forçar a fer el seu casament en castellà, malgrat que havien omplert un imprès en el qual van fer constar expressament que volien que la cerimònia fos en català.

Albert B.V. i Sofía S.R. es van casar el 16 de juny del 2006 i van viatjar expressament des de Madrid perquè el casament se celebrés a Catalunya, ja que el seu desig era que la cerimònia fos en català. Així ho han fet constar en l'imprès del Registre Civil de Badalona que van haver d'omplir a l'iniciar els tràmits del casament, el novembre del 2005.

Arribat el gran dia, tot i això, el titular del Jutjat de Primera Instància i Instrucció número 4 de Badalona i responsable del Registre Civil, Antonio Lechón, va iniciar la cerimònia en castellà, fet que va motivar que els contraents l'interrompessin per indicar-li que en el seu expedient havien fet constar que volien fer el casament en català.

Segons la parella, el jutge els va respondre que no tenia constància que s'hagués dictat resolució en aquest sentit i els va indicar que no tenia davant l'expedient per comprovar-ho i que, si volien que ho consultés, haurien d'esperar i deixar passar davant d'ells la resta dels contraents.

Per evitar demores, Albert i Sofía van acceptar que el casament se celebrés en castellà, tot i que en el moment de signar l'acta de matrimoni s'ha produït un nou conflicte, ja que també estava redactada en castellà. Finalment, la parella va signar el llibre, "ja que no els donaven una altra opció", segons han fet constar en la queixa formal presentada davant de l'Alt Tribunal català.

A petició del TSJC, el jutge va informar que tot l'expedient registral es va fer en català i va assegurar que no va impedir els contraents que parlessin en aquesta llengua, tot i que ell no tenia obligació legal de fer-ho, "que era el que volia" Albert B.V.

Segons Garrí, és cert que els contraents li van dir que tenien una resolució que deia que la cerimònia se celebraria en català, però afirma que, quan els va comunicar que a ell no els constava aquest document, van ser ells qui van acceptar que es fes en castellà per evitar demores.

NEWS TEATRALS I POLÍTIQUES

2007-05-08T14:16:00.000Z

Èric i l'Exèrcit del Fènix de Víctor Alexandre i direcció de Pere Planella.

Teatre Borràs. Barcelona.

Després d'afirmar que l'obra teatral Èric i l'Exèrcit del Fènix s'hauria d'haver prohibit per ser "políticament definida" i perquè tot el que es diu en ella constitueix "un acte polític", el Partit Popular, a través del regidor Alfredo Bergua, ha tornat a atacar aquesta obra. Ara ho ha fet amb noves acusacions al contingut i a l'autor. En concret considera que no s'hauria de permetre que l'autor, Víctor Alexandre, "faci exaltació pública de les seves idees a través del teatre" i blasma que es "satiritzin i ridiculitzin les actuacions judicials i s'assenyalin les empreses que no etiqueten en llengua catalana". Paradoxalment, en aquest mateix atac, el Partit Popular es defineix com "un partit polític que respecta l'Estat de dret, els principis democràtics i la llibertat ideològica i de pensament".

AIXÒ M'HO HAN PASSAT PER MAIL I ES DE LA PLATAFORMA SOBIRANIA I PROGRÉS.

DIARIS DE CUBA

2007-05-07T08:20:00.000Z

CAPÍTULO 5 26/9/06

VICTOR DE VALLS TEL 66*****56. VA AMB LA NOVIA DE CAMBRILS I ES DE
LA COLLA JOVES I ESTAN AMB UNA PARELLA DE MALLORCA.

AIXÒ ÉS ALUCINANT!!! RESULTA QUE ESTAN DARRERA MEU EN UNA FORTALESA ON ESTIC MIRANT UN ESPECTACLE TIPIC DE L’HAVANA QUE ES DIU "EL CA#ONAZO DE LAS NUEVE". AQUEST SIGNE RARU ES UNA ENYE ENCARA QUE NO HO SEMBLI, AIXI VAN ALGUNS TECLATS A CUBA.

SENTO PARLAR CATALÀ I PENSO, ES NORMAL EN UN LLOC TURÍSTIC. PERO DE VALLS AIXÒ JA ÉS L’HÒSTIA. QUEDEM QUE ENS TRUCAREM QUAN TORNI, PER FER UNA BIRRA, ELLS VAN EN UN TOUR D’AQUESTS ORGANITZATS.

AL MATÍ VE EL MIGUEL I L’ALFREDO, ANEM A FER UNA BIRRA, DESPRÉS QUEDEM PER VEURE A LA NIT EL CANYONAZO DE LAS 9, AMB LA SEVA DONA.

AVUI HE RECORREGUT L’HAVANA AMB UN COCOTAXI D’UNA TIA QUE M’HA FOTUT LA PIRULA AMB EL PREU, DESPRES LA DONA DE LA CASA ON ESTIC EM DIU QUE ES PAGA 0,50 CUC EL KM I PER TAXIMETRE, DESPRES D’AIXÒ ESTIC ENCABRONAT, M’AGAFA UNA MALA HÒSTIA IMPRESIONANT, PERO A MIDA QUE PASA EL DIA VA PASSANT LA COSA.

NOVATO. MIRA QUE SOC NOVATO A VEGADES.

DESPRÉS DEL CANYONAZO ANEM A SOPAR AL "RESTAURANTE CANTONÉS" XINÈS, ON ES MENJA DE CONYA. DEMANO "ROPA VIEJA" ES UN PLAT AMB POLLASTRE TROCEJAT, ARROS, PEBROT, PLATAN FREGIT, SEBA I UNA SALSA QUE NO IDENTIFICO, PERO ESTÀ BONÍSSIM I BARATU.

DESPRÉS COM TOCA EN UNA NIT A L’HAVANA, ANEM AL “FLORIDITA” A FER UN DAIQUIRI (BAR MOLT FAMÓS, PERQUÈ HI ANAVA A BEURE DAIQUIRIS L’ESCRIPTOR AMERICÀ HERNEST HEMINWAY), DIUEN QUE EL DAIQUIRI EL VA INVENTAR UN CATALA QUE TREBALLAVA ALLÍ (NO M’ESTRANYA QUE L’INVENTÉS UN CATALA, PERQUÈ I FOTEN MOLT GEL I POC RON).

BÉ, AL FINAL SÓN DOS DAIQUIRIS, ENS HI ENTRETENIM PERQUÈ HI HA MUSICA EN VIU I UNA MULATA QUE CANTA QUE ESPANTA. ENS DESPEDIM I QUEDO AMB EL MIGUEL QUE ENS VEUREM A VALLS, ELL MARXA DEMÀ CAP A BARNA.

REALMENT S’HA DE RECONEIXER QUE HI HA DONES MOLT GUAPES. NO SÉ, VEIG QUE L’HAVANA TE ALGUNA COSA QUE VA ENGANXANT A POC A POC, NO SE QUE SERÀ?.

AL COMENSAMENT LES COSES SEMBLEN MÉS DIFÍCILS DEL QUE SÓN EN REALITAT.
AVUI EL QUE HA PASSAT AMB EL COCOTAXI HA ESTAT CONSEQÜÈNCIA DEL MEU
NERVIOSISME, QUAN VULL ANAR DE PRESSA EM PASSEN AQUESTES COSES. ENCARA PORTO EL XIP D’ALLÀ.

SOC UNA MICA FRESC I DESCUIDAT, ESTIC AMB 1 CUC A L’HORA DE SOPAR. HA DE PAGAR EL MIGUEL. LA DONA DE LA CASA EM CANVIA 5 EUROS PER 5 CUC DE MOMENT PER SORTIR DEL PAS DESPRÉS JA CANVIO 200 EUROS A L’HOTEL INGLATERRA A 1,08 CUC AL CANVI 216 CUC. ES CLAR, PAGO JO ELS DAIQUIRIS.

ESTIC SENTAT AL MALECON ESCRIVINT, LA GENT ESTÀ FINS TARD. XERREN I PRENEN LA FRESCA.

M’HE N’ADONO QUE ESCRIURE EL QUE HEM PASSA DURANT EL DIA EM
RELAXA.

PD> ESTIC ESCRIVINT AQUESTS 2 CAPITOLS PERQUE LA DEL CIBER S’HA DESCUIDAT I PORTO AQUI DUES HORES SENSE PAGAR.

QUE ES FOTI!!!!!!

L'EXCITORIAL

2007-05-05T09:46:00.000Z

6 Feet Under VS. A 2 metros bajo tierra
Estic intentant fer temps mentre espero que s’acabi la assecadora, són les 0:20h. Faig zapping i hem trobo una música que ha estat familiar per mi els últims quatre mesos: Està a punt de començar un episodi de A 2 metros bajo tierra a la 2. M i jo ens hem ventilat les 5 temporades en DVD fa poc. El record és tant agradable que em fa pujar les escales fins a l’habitació on M. Ja dorm amb la tele petita engegada a sobre la cadira de la cuina i canvio de canal perquè es desperti sentint la música del Thomas Newman, però M. No s’adona de res i la deixo dormint.

Torno a baixar les escales a les fosques i comença l’episodi. Per la persona que es mor al principi, m’adono que és un dels primers de la sèries, concretament el sisè:

La habitación i tot i que m’encanta tornar a veure els actors de la sèrie, no puc deixar de pensar en la putada que és per algú que està veient-la per primera vegada, que ho faci en la versió doblada.
Hi ha moments que el doblatge sembla interpretat com si fos una sitcom(només falten els riures enllaunats). Les inflexions en els diàlegs desapareixen a tota velocitat, personatges d'origen hispà i rus perden el seu accent totalment i tot i que la sèrie es pot veure pel seu nivell, perd molt, molt.

Ja ho sé! Si no saps anglès has de veure els DVDs en VOS i la pantalla està plena de lletres i molts diuen que no tenen temps de seguir els diàlegs i que es perden coses de la imatge, però es que no sé, tot és posar-s'hi. Al cap i a la fi, la setmana passada va ser Sant Jordi i suposo que la majoria vam regalar i/o rebre un llibre com a mínim i em sembla que no tots eren receptes de l'Arguiñano o per calçar un moble amb una pota curta, no?

Si podem devorar llibres que ens interessen, no podem tirar de subtítols per veure actuar actors estrangers, en comptes de veure'ls com ninots d'un ventríloc.

No sé que més dir.

Bona nit, però no tinc son.

P.D. A internet he buscat comentaris en català sobre la sèrie i he trobat a ASSAIG GENERAL Revista cultural digital una entrevista a l'autor teatral Jordi Silva(JA EN TINC 30) on li demanen que recomani sobre cinema, música, teatre i...sèrie de televisió i a continuació poso el comentari que fa, que és idèntic al que jo penso:

"UNA SÈRIE DE TV:

No em puc dir cap altra: la que per a mi és la millor sèrie, de lluny, que he vist en la meva vida, SIX FEET UNDER (A DOS METROS BAJO TIERRA). Parlaria hores d´aquesta sèrie. M’he comprat les cinc temporades i només acabar-la ja vaig tornar a començar des del principi. Ho té tot. És la vida mateixa feta sèrie de tv, jaja! Mai una sèrie no m’havia emocionat tant, ni m’havia fet pensar tant, ni (tot i parlar constantment de la mort) m’havia fet tenir tantes ganes de viure i d’aprofitar el temps. Meravellosament escrita, dirigida i interpretada. Quins actors, quins personatges!!! Un altre geni, l´Allan Ball... Ara, això sí, la recomano ferventment en versió original. No sentir aquests actors dient aquestes coses amb la seva veu i amb la seva interpretació complerta és un sacrilegi. Doblada és una altra sèrie, jo ja ho he dit..."

AVANÇ INFORMATIU:

2007-05-03T11:58:00.000Z

Queden 5 setmanes i 5 dies pel dia D i l'hora H.

DIARIS DE CUBA

2007-05-03T11:02:00.000Z

CAPITULO 4. 25/9/06

M’AIXECO TARD, MOLT TARD, TOTAL QUE DINO AL BARRI XINÈS. ALLÍ HI TROBO DOS XAVALS DE MALLORCA. XERREM UN RATET I DINEM JUNTS. DIUEN QUE VENÍEN DEU DIES PER VEURE LA SITUACIÓ I EL SISTEMA SOCIOPOLITIC DEL PAÍS.

I UNS COLLONS!!!!!

VENIEN A FOLLAR COM UNS CONDEMNATS, I PER LA CARA QUE FEIEN ME SEMBLA QUE NO S’HAVIEN FOTUT UN ROSCO.

PARLANT DE POLITICA CUBANA ES DISCUTÍEN ENTRE ELLS DOS, COSA QUE HEM FEIA PENSAR QUE TENIEN MOLTA TENSIÓ ACUMULADA. VAMOS QUE ELS HI CONVENIA DESCARREGAR (TENSIÓ). BÉ, ENS ACOMIADEM I AVANS DE MARXAR UN EM DIU QUE AQUESTA NIT ANIRAN A LA CASA DE LA MÚSICA A VEURE SI PILLEN ALGÚ, JO LI DIC: CLAR HOME CLAR.

AGAFO UN COCOTAXI, QUE ES UNA PETITA MOTO AMB LLOC PER DOS PERSONES
DARRERA I COBERT DEL SOSTRE, FINS EL HOTEL NEPTUNO A L’OFICINA D'ONLINE
TOURS. OBJECTIU COMPROVAR I CONFIRMAR EL TEMA DEL BILLET DE TORNADA I EL VISAT. HEM VÀREN DIR A BARNA QUE ANÉS ALLÍ. SORPRESA! AQUI NO FAN LA TARJA DE VISAT NI LA RENOVACIÓ. "TE HAN INFORMADO MAL EN BARCELONA"
BÉ QUE HI FAREM, ARA HAIG DE TORNAR AL CENTRE, A MÉS EL FILL DE PUTA DEL COCOTAXI HA FOTUT EL CAMP I NO M’HA ESPERAT I ESTIC PENJAT COM UN PERNIL AL CUL DE L’HAVANA.

COSA QUE IMPLICA AGAFAR UN TAXI QUE VAL UN COLLÓ PER TORNAR A L’HAVANA CENTRE, JA QUE L’HOTEL QUEDA A LES AFORES, O BUSCAR UN BUS, COSA QUE AQUÍ POT SER INFERNAL.

BE M’ATANSO CAMINANT FINS UNA PARADA DE BUS PER TREBALLADORS. DIUEN QUE TING D’AGAFAR EL P-1, "NO TE PREOCUPES QUE ESTE TE LLEVARÁ AL CENTRO, SEGURO", SEMPRE QUE ARRIVI A UNA HORA RAONABLE, QUAN JA PORTO UNA HORA ESPERANT I DESPRES DE PREGUNTAR CINCUANTA VEGADES SI "¿VA A VENIR ALGUN BUS?", JA ESTIC FART D’ESPERAR, PENSO QUE MILLOR VAIG CAMINANT, EN AQUEST MOMENT ARRIVA UN BUS PERO DIUEN QUE NO ES EL P-1 QUE ES EL 100, QUE CONY AL FINAL AGAFO EL 100, PERQUE HEM DIUEN QUE "MEJOR APROVECHALO" JA QUE PORTEM UNA HORA ESPERANT, PENSO QUE ES EL MILLOR, ES IGUAL ON EM DEIXI.

PER SORPRESA MEVA AQUEST BUS EM DEIXA JUST DEVANT DE LA CASA DE LAZARO, COSA QUE FA QUE ELS HI FACI UNA VISITA. JA QUE SOC AQUÍ.

QUAN EM VEUEN ALUCINEN MÉS QUE JO, PERQUE DIUEN QUE EL 100 ES UN BUS MOLT FAMÓS PERQUÈ "NO EXISTE, ESE NO EXISTE, NO ÉS POSIBLE", ES VEU QUE PASSA MOLT POC, NOMES MOLT DE TANT EN TANT I AIXO FA QUE DIGUIN QUE "SI HA COGIDO EL 100 YA ES CUBANO".

LA TARDA LA PASSEM ENTRE XERRAR I MOJITOS "ES RON AMB SUCRE, LLIMONA, HIERVABUENA I GEL". TAMBE UNA PINYA AMB GEL, PER CERT, MOLT BONA.
XERRANT JA MIG EMBARBUSATS ESTEM FINS LA 1 DE LA NIT, ARREGLANT EL PAÍS PARLANT DE FIDEL, CHE, CHAVES, CAMILO CIENFUEGOS, ETC... JA BASTANT TORTS TOTS FINS HI TOT L’ÀVIA, QUE PORTAVA "UN TRANCASO DE CUIDAO", DECIDEIXO AGAFAR UN TAXI 555 (TAXI QUE ES PAGA AMB DIVISA) 8,5 CUC PER TORNAR.

PAKET DE CRIOLLOS 7 PESOS CUP. SON HORRIBLES, MES FORTS QUE LA GALLINASSA.

AL CUC O PC PESO CONVERTIBLE LI DIUEN DOLAR, TAMBÉ XAVITO O FULAS.
EL MENJAR TÍPIC CRIOLLO ES "ARRÒS AMB FRIJOLES I CARN DE PORC" POT ESSER ARREBOSSADA COM EL LLOM. AIXO ES EL QUE M’HAN OFERT PER DINAR.

SOPAR FATAL, ESPAGUETTI AMB TOMACA, ALL I PERNIL. L’ALL SERA EL MEU COMPANY TOTA LA NIT.

MIRO INFO DE BUS PER ANAR A PINAR DEL RIO.

ASTRO 8 CUC SURT A LES 8,9,12,14.20, 18.20,20.20 , S’HA DE COMPRAR UNA HORA ABANS EL BOLETO (BILLET).

VIAZUL 11 CUC "PESO CONVERTIBLE" SURT A LES 9 I 14 H. LA PARADA ESTA APROP DE LA PLAZA DE LA REVOLUCION AV. INDEPENDENCIA ENTRE 19 DE MAYO I BLUSON. LA CENTRAL ESTA A 26 ZOOLOGICO NUEVO VEDADO. TEL 8703397.

EM FOTO DUES HORES DE CAMINAR PEL MALECON PER FER VAIXAR EL SOPAR I QUE COLLONS L’ALL M’ATACA CONTINUA I REPETIDAMENT L’ESTOMAC.

VAIG A DORMIR, BONA NIT.
FINS DEMA.

DIARIS DE CUBA

2007-05-03T09:21:00.000Z

Piensen ustedes que les envío los capítulos cuando puedo conectar el
correo electrónico, cosa que no siempre es posible cuando uno desea, por
este motivo, les ruego disculpen los posibles retrasos en nuestras
entregas.

Muchas gracias.

LA EDITORIAL.

24.9.06 CAPITULO TRES.

Estic baldat, suposo els efectes de la nit, busco un lloc per esmorzar, no trobo res, acabo menjant una merda de pizza, no anem bé, vénen unes pizzes petites olioses per 1,5 cuc.

Vaig a comprar una tarja per trucar, val 20 cuc n’hi ha de diferents preus, son còmodes per trucar des d’una cabina a números nacionals.
Faig un munt de fotos a cotxes antics americans, son una passada de guapos, encara que bastant “destartalats”.

La dona de la casa on estic diu que si vull portar una noia li haig de demanar el carnet per apuntar-lo, diu que es millor així, per seguretat, així si hi ha algun problema la pillen i la foten a la presó ràpid.

Vaig a casa del Miguel amb un “bicitaxi” 4 cuc, son bicicletes de tres rodes amb un seient darrera per dues persones com els de l’Índia, crec que els de l’Índia estant en millor estat, el recorregut es llarg i penós, per tant decideixo invitar-lo a una cervesa “bucanero”.
Tenen dues marques aquí, la “cristal” es fluixa i la “bucanero” forta.

El Miguel no hi es, foto el nas a casa dels veïns i m’espero “como no” a casa dels veïns, son molt amables i em conviden a passar i prendre un refresc que evidentment no prenc perquè esta fet amb aigua corrent, cosa que el meu delicat estomac de turista no aguantaria. Però m’expliquen com el fan, resulta que es ¨jugo¨ suc de tomaca amb ron, llima “llimona verda”, sal i picant (el picant em resulta desconegut, no el se identificar). No passa gaire estona quan veig arribar el Miguel, entro a casa seva, la casa està en molt bon estat pel barri en que es troba, cosa que demostra que aquí hi viu algú que guanya més diners del que és habitual. Xerrem tota la tarda, esta enamorat de Valls, hi treballa a temporades pel X. Tri. Es pintor artista i restaurador d’obres d’art, estava tip del sistema cubà i es va buscar la vida deixant de treballar per l’estat, com fa cada vegada mes gent aquí.

Anem a sopar a un “paladar” dels d’ells, que son els millors, els ¨paladares¨ son petits restaurants que el govern va permetre obrir a particulars, en una època que les passaven molt putes, i “como no” paguen el 51 per cent del que recapten, no del benefici, al govern.

Menjo “OSTIONES”, es una beguda amb salsa de tomaca i una espècie d’ostres petites, de la mida d’una “almeja”, amb picant i llima, diuen que es molt afrodisíac. Intentaré comprovar-ho aquesta nit!
MARISCADA LLANQUERA, no té res a veure amb una mariscada de les nostres, porta carn, llagosta, camarón i peix espassa a la planxa. El camarón es com una gamba però mes gran, la carn que hi ha al plat no mata que diguem, però quasi, té alguna tendència a assemblar-se a un bistec.

13,5 Cuc Cafè cubano, el porten amb el sucre dins, es molt dolc.

NO HI HA C TRENCADA AL TECLAT.*

Ens acomiadem, ja quedarem per sortir a sopar un dia amb la seva dona de la qual no recordo el nom. Com vols que el recordi, aquí tenen uns noms raríssims, collons!.

Em porta fins a Galiano 309, on dormo, amb el seu “Moskovich” rus, crec que gasta 150 litres per km i contamina mes que una refineria.

Un tipus molt ferm el Miguel.

Dono una volta pel malecon i havana vieja. El Malecon es molt maco, es la fortificació o muralleta que envolta tota la badia del port de l’havana. Aquí en aquest lloc la gent es troba per prendre la fresca del mar. Tothom disfruta molt, la gent canten, pescant, “toman”, les parelles es foten el “lote” descaradament, etc….

“Tomar” es el que li diuen ells, a beure i beure sense parar com cosacus.

Una bastant insistent em diu per anar amb ella, li pregunto quant acostuma a cobrar, diu la voluntat, li pago un cuba libre que m’ha demanat i marxo volant, la deixo allí sola, penso que ho té fotut, ja que aquesta no val un “pitu”. Avui es el meu sant, no tinc gaire sort jo eh!. Cony m’ha vingut la mes lletja de l’havana pobreta, a mes te urticària a la cara, li falta una dent, i l’altra sembla d’or o llautó.

Segueixo caminant, ja porto 3 hores, estic mort i encara no he aconseguit pair els sopar després de passades 6 hores. El meu sant no ha estat gaire especial, no he parlat amb ningú de casa i no he rebut missatges de felicitació, només els dels propis, clar. Sort que la nit passada va ser molt bona.

Es curiós quan demano foc m’encenen el cigarro però no hem deixen l’encenedor, no se si és perquè no els hi foti o per cortesia, suposo que es per l’últim.

Dos quarts de dues i encara no he pogut pair, veig guiris que busquen plan al Malecon, aquí s’està fresquet, tots els que canten sonen bé, menys el que tinc al costat que deix anar algun gall espantós, la gent que passa pel costat caminant canten la lletra fluix i crec que ho fan molt millor.

Vaig a dormir, per fi una cosa bona!!! avui tinc dos regalets especials per ser el meu sant.......... però no recordo els “ditxossos” noms.

*Ara si que tinc la Ç.

PD: Els capítols estan copiats del meu diari i revisats ortogràficament aquí a Catalunya pel word.
Ah! També afegeixo les coses que recordo SENSE ENTRAR AMB ELS DETALLS DELS REGALETS.

QUAN EL MAL VE D'ALMANSA...300 ANYS DESPRÉS

2007-04-24T15:26:00.000Z

EXTRET DE VILAWEB.CAT

DIMARTS, 24/04/2007 - 06:00h

Al Tall canta a Almansa just 300 anys després de la batalla
A moltes comarques s'encendran llums als cims anit per a recordar els fets del 25 d'abril de 1707
Els valencians Al Tall portaran a Almansa (Albacete) la seva cantata 'Quan el mal ve d'Almansa', avui al vespre, vigília del tercer centenari de la batalla. A més, mitjanit, a moltes comarques grups de gent pujaran al cim de les muntanyes a encendre-hi llums d'alerta, en resposta a la crida d'Ací Estem. Podeu fer fotos i enviar-les a l'adreça participacio@vilaweb.cat i VilaWeb les publicarà.
Algunes poblacions governades per partits polítics distints, com ara Ontinyent (PSOE-BLOC-EUPV), Otos (EUPV) o La Pobla del Duc (PP) també han anunciat que apagaran els llums públics durant uns minuts. Fi del Regne de València El 25 d'abril de 1707 les tropes borbòniques van entrar al País Valencià per la ciutat d'Almansa i la derrota va permetre l'ocupació del país. Felip V va abolir-ne les institucions i les lleis pròpies. La cantata 'Quan el mal ve d'Almansa', composta per Al Tall el 1979, narra la història de la batalla amb peces diverses, cantades i instrumentals. Algunes de les melodies, com 'El cant dels Maulets', ja formen part del cançoner popular. En ocasió dels tres-cents anys, l'Ajuntament d'Almansa ha programat tot d'actes, entre els quals una recreació històrica (pdf) de la batalla d'Almansa, que es durà a terme aquest cap de setmana. Demà, 25 d'abril, VilaWeb TV oferirà un vídeo del concert que es farà avui a dos quarts d'onze del vespre a l'envelat del firal i que té el suport de l'ajuntament local.

LA VIDA DE LA MIREIA EN 14 SAMARRETES

2007-04-12T14:02:00.000Z

Tornem amb aquesta secció que va agradar tant pels comentaris que NO feu. I continua amb l'aportació de la MIREIA que m'envia aquestes samarretes que no són d'ella però que fan gràcia, o potser no?

ESTRENA AL 33 DISSABTE 14 D'ABRIL (Visca la república!) - TERRA LLIURE, PUNT FINAL

2007-04-12T09:37:00.000Z

Us penjo més informació extreta de Racó Català:

Televisió de Catalunya emet un reportatge sobre Terra Lliure

Dimarts, 10 d'abril de 2007 a les 16:00, per Informa: Guillem
TVC emet aquest dissabte el reportatge "Terra Lliure, Punt Final", un documental dirigit pel periodista David Bassa i produït per Batabat i Zeba Produccions, que analitza la història de l'organització armada catalana des del seu naixement fins a la seva dissolució definitiva l'any 1995.

El documental, que es podrà veure pel Canal 33 el dissabte a partir de les 10 del vespre, repassa la història de l'organització durant uns 70 minuts, en els que parla de fundadors i militants de Terra Lliure i es presenten els antecedents que van portar a la creació de l'organització.

El reportatge també fa incís als contactes amb organitzacions estrangeres -com ETA- i els debats al sí de l'organització, on es poden veure alguns dels enfrontaments dels propis dirigents de Terra Lliure. Unes enemistats que van provocar diverses escisions i divisions a l'organització.El reportatge no vol imposar cap "tesi prèvia" ni té la intenció d'arribar a "cap conlusió final", sinó que ressegueix el recorregut de l'organització armada al llarg del temps, sense fer-ne valoracions externes.

CASTELLS al festival FULL FRAME de Carolina del Nord

2007-04-11T12:15:00.000Z

Últimes notícies de la ruta del documental CASTELLS. Avui dimecres el director Gereon Wetzel va cap als Estats Units, perquè dijous inaugura amb la pel.lícula Castells. Colla Joves Xiquets de Valls, un dels festivals més importants de documentals als EUA, el Full Frame a Carolina del Nord.

Sembla que serà una cosa grossa, el festival celebra els deu anys i fan una gran propaganda. Ah, i després de la projecció hi ha anunciada una Festa Catalana! Pot ser que hi hagi gent important entre el públic: vindran el Michael Moore i potser el Martin Scorsese (us imagineu tots dos mirant-se els nostres castells?).

Quan torni ja ens en farà cinc centims, potser faran algun poster amb motius de Castells com a Finlàndia.

aquí un link del festival

http://www.fullframefest.org/festival/specialprogramming.php

LA PEL.LÍCULA CASTELLS AL FESTIVAL DE TAIWAN

2007-03-29T09:59:00.000Z

La pel.lícula Castells.Colla Joves Xiquests de Valls segueix la seva exitosa ruta de festivals de cinema documental, després de guanyar el DOCKFEST de Munich el passat mes de Maig i de l'estrena multitudinaria a la ciutat de Valls, el director Gereon Wetzel i la productora Anna Ginestí, van presentar la pel.lícula al Festival de documentals de Taiwan, que es celebra cada 2 anys.

Això va passar el passat mes de Novembre i com podeu veure va tindre una rebuda espectacular amb una asistència d'un miler de persones en una de les sessions.

DIARIS DE CUBA

2007-03-29T07:54:00.000Z

23.9.06 CAPITULO DOS.

No ténen habitació per la propera nit, decideixo trucar al Lázaro. És l’amic d´una de Tarragona. La noia del Mesón m´ajuda a buscar un taxi, no calia, ja el se buscar jo, però sembla que li he caigut en gràcia.

Cuc son pesos cubanos convertibles, al canvi 1 euro son 1,13 cuc, també els anomenen xavitos, dólares, fulas. Els cup con pesos cubanos, també en diuen moneda nacional al canvi son 25 cup per 1 cuc. Taxi 12 cuc més 8 cuc de la tornada. Perquè tornada?, doncs resulta que quan estem arribant recordo que he deixat el carregador de piles carregant al wc del mesón. La noia del mesón l´ha guardat i ha deixat recado que quan torni passi a visitar-la, em diu el cambrer que ha estat una sort haver-lo recuperat, perquè aquí les coses volen. El cambrer em demana ¨como no¨ un visat de treball. Tots proven. Diu que ell es molt treballador i farà el que calgui, m´explica que te família a Trinidad i que quan estigui allí que els visiti, calle Valdespino,25 entre paz y este, pregunta por la tia Carmen, el primo ILDIS de parte de MIchel, que ¨el primo Gilberto es pescador i te llevará a pescar¨.

Dono un tomb per la citi i vaig a casa del Lazaro i els hi dono el que porto per ells, estan molt contents, em dona l’email de la germana griselda@xxx.xxxxx.cu , diu que la germana treballa al centre de l´Havana vieja per si em convé alguna cosa. Hem buscat una casa particular per dormir per 30 cuc. Es una mica cara però penso que avui no hem vull complicar la vida buscant

casa.

No puc dormir a casa seva perquè tindrien problemes amb la policia. En una casa molt senzilla i en molt mal estat, aquesta gent amable em conviden a ¨comida criolla¨ és una mica d´arròs amb frijoles i un tros de llom arrebossat, i ¨como no¨ ron del d´ells. L’expressió ¨como no¨ la fan servir moltíssim.

També ¨Candela¨ .El pare és una canya d´home, molt divertit, no para de repetir-ho. M´enrecordaré de tu cada dia ¨marixuqui¨. ES TRACTA DE LA MEVA MILLOR AMIGA. Bé al final del dia decideixo invitar a una disco a tota la família. Ens ho passem teta. Sobretot amb l´avi que es el que té més ritme de la pista, la filla em tira algun trastet, esta divorciada amb una filla, com quasi be tothom aquí, però no goso davant del pare. Aquí Ens hem inflat de ron i a la 1 de la nit estic mort, suposo que encara no estic adaptat al canvi d´horari o potser és el ron. M´en vaig a la piltra.

Bona nit.